muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

El victoriós maó

La qüestió de l'aberració urbanística de la Comunitat Valenciana, denunciada per l'informe del Parlament Europeu que se comentava despús-ahir aquí, continua produint interessants reaccions i aportacions de dades. Al respecte, a Elconfidencial.com, un articulista, Carlos Sánchez, publicava dilluns un article prou aclaridor de quin és el negoci. Citava un projecte (Coordination of Information of the Envirenment) de l'Agència Europea del Medi Ambient que fotografià per satèl·lit diversos països per avaluar l'increment del sòl urbanitzat entre 1990 i 2000. Doncs bé, l'augment general espanyol ha estat del 25%. El que passa és que hi ha unes poques autonomies que registren percentatges molt, però que molt superiors. Les cinc primeres: Múrcia, 52'6%; Navarra, 50'3%; Madrid, 49'5%; Comunitat Valenciana, 48'9%; i Balears, 43%. No cal tenir molta capacitat imaginativa per suposar què ens mostraria ara, el satèl·lit. Perquè en el darrer quinquenni el desenvolupament del maó ha crescut en intensitat molt superior a la comentada. No se pot dubtar que una de les causes de l'increment de sòl urbanitzat prové de la pressió immigratòria, la qual, com és lògic, requereix de nous habitatges. Ara bé, l'articulista citat -coincidint amb això amb moltes d'altres qualificades veus- avaluava que com a molt se pot responsabilitzar aquest fenomen de la meitat de les noves construccions. I la resta, d'on vénen? Com s'expliquen? Per què se construeixen?

Tenint en compte que en el conjunt nacional fins al 56% de les noves construccions se fan al litoral, a zones turístiques, és obvi que se tracta d'inversions: dura economia del maó. Dels aproximadament 750.000 nous habitatges que enguany s'hauran construït, uns 375.000 tendran com a destinació ser llogats, o comprats, per persones que no hi viuran més que una part de l'any, i no gaire, perquè, per altra banda, també és conegut que -mateixa font abans citada- només el 15% dels compradors estrangers de segones residències a Espanya tenen edat de jubilació, o sigui que el 85% restant les usa només esporàdicament. Una segona residència la qual suposa, cal recordar, una despesa d'inversió pública, per ser usada molt poc. Sí, és ver que els promotors han de pagar part de les infraestructures. Però també ho és que el manteniment, llavors, va a compte de l'erari públic. O sigui que tots pagam una part important de l'aigua -que se tuda en no poca quantitat -, enllumenat públic, neteja, etc. Tot això, sense entrar en el consum de territori. Val, és un tipus de turisme que deixa més diners, considerat persona a persona, que no el d'hotel en general que és el, per entendre'ns, més cutre que cerca només sol i platja. Ara bé, si entenem que l'immens negoci especulatiu amb la construcció s'explica per aquesta raó i consideram a més que és per a rèdit particular amb un benefici social que com a poc se veu bastant matisat, sinó anul·lat, pels costos directes en manteniment d'infraestructures i consum de territori, aleshores no seria per ventura bo començar a repensar si no convendria posar-hi límit? Però qui hi ha de posar límit?

Recuperem ara allò d'altres vegades aquí comentat. Que el 1991, el qui aleshores se presentava per ser investit com a president del Govern de Balears pel grup PP-UM, Gabriel Cañellas, fixava l'aposta estratègica de futur del turisme residencial, de segones residències per a estrangers. El lector podrà adonar-se'n, a la vista de la dada abans comentada, de l'èxit enorme que ha tengut Cañellas, així com Jaume Matas. I si se demana, el lector, que què suposà, durant el període de les fotografies, l'any i mig d'aliança de l'esquerra amb UM, doncs contesti's cadascú tal i com la capacitat d'autoengany li permeti; ara bé, suggeresc no perdre de vista el fil conductor dels deu anys: UM. Una vegada que se té clar el fons de negoci especulatiu que explica en més de la seva meitat l'encimentada i igualment se té clar la forma política que li ha donat a Balears el seu marc i alhora n'ha estat trampolí, UM amb el PP i UM amb PSOE-PSM-EU-Verds, que el lector intenti aventurar com seria possible teixir una alternativa. Senzillament no n'hi ha. Perquè al contrari que el 1999, ara ni tan sols ja no hi ha ningú que somiï poder desplaçar el PP del poder sense UM, la qual és l'única esperança de l'esquerra. Per no canviar res, excepte per tornar a les cadires.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris