nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Nadal del 1914

El cinema francès, probable-
ment un dels millors del món, continua produint pel·lícules excel·lents. N'és un bon exemple Joyeux Noë, que ha arribat als nostres colonitzats cinemes com a Feliz Navidad, un film dirigit per Christian Carion que ha estat seleccionat per l'Acadèmia de les Ciències i Arts Cinematogràfiques de França com a candidata a l'Oscar a la Millor Pel·lícula de parla no anglesa. El tema elegit, la Gran Guerra (1914-1918), és una de les grans obsessions de la memòria històrica francesa. La mort de més d'un milió de soldats en una brutal guerra de trinxeres ha inspirat un gran nombre de novel·les, tebeos i pel·lícules, a més d'una impressionant tasca de recerca històrica, amb autors com Marc Ferro o Frédéric Rousseau. Entre les pel·lícules recents, són magnífiques Un long dimanche de fiançailles (2004), de Jean-Pierre Jeunet i La chambre des officiers (2003), de François Dupeyron.

Tornant a Joyeux Noë, s'hi recrea un episodi real poc conegut però colpidor, la confraternització entre tropes enemigues la nit de Nadal de 1914. En concret, un tenor alemany i la seva esposa danesa actuen a una trinxera i donen peu perquè fraternitzin tropes germàniques, franceses i escoceses que per cert, no volien esser confoses amb les «angleses». A partir d'aleshores res no tornarà a esser igual i l'ardor combatiu dels soldats, i fins i tot dels oficials, dels dos bàndols minva molt. Els seus superiors aviat se'n donen compte i els retiren d'aquell front, cap a Verdun els francesos, i cap a Prússia els alemanys.

Es tracta d'un càstig moderat, ja que situacions semblants o menys òbvies foren castigades amb la mort.

Així, un veterà de la guerra, Dominique Richert, va explicar a Cahiers d'un supervivant, que, en un atac, alguns soldats vacil·laven. Aleshores, «el tinent Vogel en va abatre quatre sense dubtar; dos caigueren morts, altres dos, ferits». Les execucions sumàries, en el camp de batalla, per imposar la disciplina no eren rares. L'historiador Marc Ferro ha documentat que el mariscal Joffre féu caçar i executar els fugitius desbandats arran de la retirada de Charleroi. L'escriptor Robert Graves, tan vinculat a Mallorca, aleshores oficial de l'exèrcit britànic, explicà el cas d'un soldat abatut dins el fang d'una trinxera perquè anava gat en el moment de llençar un atac.

Amb tot, estan més documentats els consells de guerra sumaríssims, que sovint acabaven amb l'execució dels desertors o dels que eren considerats covards. L'escriptor Jean Hugo, autor d'un dietari, ha descrit l'execució d'un soldat francès davant tot el seu regiment. Es tractava d'un home que havia fugit del front el setembre del 1915. Dins el cos expedicionari canadenc a França, es va arribar a l'extrem de despertar els soldats en plena nit perquè puguin assistir a l'execució d'un dels seus. Segons l'historiador Lucio Fabi, aquestes terribles situacions foren freqüents a l'exèrcit italià i fins i tot esmenta un motí, la revolta de San Daniele, que fou esclafada amb l'ajut de canons i d'un vehicle blindat i després s'afusellà els supervivents. Sens dubte, aquestes execucions i la publicitat que les envoltava eren emprades pels comandaments per dissuadir la tropa de desobeir. I tanmateix no es pot afirmar que aquesta brutalitat fos útil per aconseguir cohesionar els soldats i fer-los combatre de forma eficaç al servei dels sacralitzats estats-nació.

Antoni Marimon Riutort, historiador

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris