algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
15°

Del Montmartre de Santanyí

Sembla que hi ha crítics -acadèmics, semiacadèmics o quasiacadèmics- als quals no els agrada gaire topar-se amb una antologia feta pel propi autor; com si la feta per un crític tingués més garanties o fos més 'científica'. Servidor -crític suplent, si de cas- trob que una selecció de textos feta pel seu autor té un encant i un atractiu especials. De fet, ens informa sobre el conjunt de les intencions de l'autor. Fins i tot, en la pràctica, ens pot fer reparar en aspectes que ens havien passat per malla. De més a més, l'autor té tant de dret com qualsevol altre a constituir-se i manifestar-se com a lector de la seva pròpia obra, i aquest em sembla un argument del tot decisiu.

Vint hiverns a Montmartre (curiós títol que acte seguit provaré d'explicar) és una antologia de l'obra poètica d'Antoni Vidal Ferrando -feta per ell mateix, per suposat- que acaba de publicar-se a la col·lecció La Sínia del Tall, que dirigeix Jaume Pomar, i que ja va pel volum 23. L'explicació ens la dóna, crec, un text de Blai Bonet que oportunament figura en la contraportada, en el qual ens explica que l'autor «té ca seva a la part alta del Velar, que és una mica com a sagrat o independent, un turonet juic o de moratiu, un terrassà Montmartre de Santanyí». Vint hiverns deu esser, més o manco, el temps que hi porta instal·lat, el qual deu coincidir amb el temps que ve dedicant a l'escriptura, a partir dels quaranta anys, en la qual Vidal Ferrando ha designat com «una feliç segona joventut», prova fefaent que el poeta no té perquè desplegar les ales necessàriament en l'adolescència.

Per descomptat, seguint la saludable pauta de la col·lecció, els tan curosament elegits 41 poemes de Vidal Ferrando van acompanyats amb una extraordinària il·lustració de la portada -l'original deu esser un gouache o un acrílic- i tres il·lustracions interiors en blanc i negre, de Llorenç Pons Moll, un molt jove pintor menorquí. Vint hiverns a Montmartre duu també un substancial pròleg de Francesc Parcerisas.

L'antologia ens ofereix un tast de tots els poemaris que té publicats el poeta de Santany i, a la vegada, de totes les venes -o artèries- que conformen el seu trobar ric. S'obri, certament, amb un poema excepcional, «Virgo regia. Vaig sortir d'un temps, / d'un poble adust, fillol de la postguerra», que és el primer poema del seu primer llibre, El brell dels jorns (1986), premi Ausias March. Aquest poema d'esquena dreta, ja ens mostra tot un senyoriu verbal i ens facilita també una primera referència a la circumstància amb què va topar-se l'autor, circumstància col·lectiva que igualment li fa dir que, per adaptar-s'hi, «basta saber morir, dir lentament / sisenyor, com tothom, / vuit hores cada dia». I circumstància que adesiara el fa reaccionar amb un decidit sarcasme, com quan es refereix als «atàvics capiscols que dirigeixen / un himne absurd».

Així, no ens hauria de sorprendre gens ni mica que hi trobem també una noble vena ètica, que li fa dir: «Fins i tot qui no és dels nostres / és nostre». Vena ètica que a la vegada està lligada a una veta religiosa. De Calvari (1992) trobam un poema en el qual la veu de Judes entima al Fill de Déu: «Tu no ho ets, el Messies, ni dels nostres». I ho repeteix dues vegades.

De fet, l'escriptura del nostre poeta té una especial eficàcia a l'hora de fer-nos escoltar determinats colpidors personatges. Per exemple a Gorki pensa en Rússia des de Sorrento o a Pobre i cansat, Vivaldi present la seva mort a Viena, en el qual el músic extraordinari confessa, «La vellesa és tan trista com les veus dels castrati» i acaba «A vegades tenc pena quan toc el violí / Els dits blancs de la mort giren la partitura». I encara a El dia que bandiran la mòmia de Lenin de la Plaça Roja, que brillantment fineix: «com perduren els blaus mateixos de l'estiu / de l'any mil nou-cents quinze, quan, regant els belleveure, / a Sörenberg, devora de l'esposa malalta, / Lenin va pressentir que tots els somnis eren / les notes del piano i els ulls d'Inès Armand». Hi ha també la vena amorosa («No tornis ara que sé / que m'agrades somniada») i la dels poemes en prosa, representats a aquesta antologia per Neix l'escriptura i Soledat, d'El batec de les pedres (1996). El primer acaba: «I, un dia es va sotmetre a una experiència brutal: explicar l'èsser. Invocà el vent, la claror súbita, malva-rosa d'un àngel, traçà el primer gargot».

Vint hiverns a Montmartre es troba entre nosaltres per a romandre-hi. L'extraordinària portada de Llorenç Pons n'és com una bandera. Chapeau.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris