nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
11°

Darrer nadal amb fum, fum, fum

Els pobres som gent d'ordre i ens conformam amb poca cosa. El suc i el tabac, luxes de nous rics i conqueridors antuvi, van esdevenir, amb el temps, vicis públicament de pobre. I és evident que allò que pobreja és inconvenient. L'olor a tabac no és el mateix que el perfum ni que sia de tabac, igual que no és el mateix menjar que tragar, escopir que telefonar, predicar amb afirmacions damunt la trona que argumentar dins un cafè, tenir fe que tenir idees. «Gabriel Buades Pons se revela com un home intel·ligent i el seu ideal, en la majoria dels seus aspectes seria noble i humà, si els mitjans emprats per a aconseguir-lo, propis de l'anarquisme que professa, no l'envilís. Per realitzar el seu ideal propugna el sacrifici de l'estat opressor, del capital explotador, de l'Església impostora, del militarisme guerrer,... La realitat és que l'Estat no existia, que el explotadors eren els dirigents obrers, que l'Església complia la seva alta finalitat amb austeritat i amb la fidel interpretació que la caracteritza i el militarisme escarnit i criticat s'ha fet guerrer, no per l'afany de l'extermini ni mogut per les baixes passions, sinó reaccionant per instint de conservació i, sobretot, per l'afany ferm i desinteressat de salvar la Pàtria. I la cosa pitjor de totes és que aquests lliures pensadors no consenten cap altre ideari que el seu propi i amb la seva actuació pràctica contradiuen l'idealisme del que fan gala els seus articles, fomentant vagues, sabotatges, odis de classe i altres conseqüències inherents al marxisme, l'anarquisme i demés doctrines disolvents, provocant els estralls que en l'actualitat pateixen les masses obreres d'Espanya». No té pèrdua el fil argumental del fiscal militar que condemnà l'anarquista inquer que recupera per a la memòria Joan Buades en la sisena de les plaguetes del Raval de les edicions del Moixet Demagog. Eren temps que es matava un home perquè llegia massa, com ens contava Miquel Àngel Riera. És un espill de l'esperit inquisitorial que perdura com una bubota fins avui. Corria l'any 1925 quan els obrers de les fàbriques i les rodes de sabaters de Llucmajor aconseguiren les vuit hores laborals. Llavors, els patrons van prohibir que als llocs de feina es pogués fumar. I els treballadors iniciaren una nova vaga reivindicant la fumada. La vaga es va perllongar més de sis mesos i els sabaters, que havien resistit gràcies a la caixa sindical, van poder tornar fumar. No obstant això, els patrons van agafar les seves represàlies i un bon grapat d'obrers van perdre la feina i es van haver d'organitzar en una cooperativa de producció. La Nueva Vida i la Hormiga, aquelles cooperatives llucmajoreres que eren essència d'afinitats, cors de solidaritats, quasi bé són fum de memòria que es disol en la boira de l'oblit de pobre que té una expressió agredolça similar a la Gioconda.

Al carrer conten desvergonyits que la missa del gall perilla per mor de la grip aviària. Que no cantarà enguany l'apocalíptica sibil·la, perquè el PP l'ha feta cantar tot l'any i ja està escanyada. O es demanen si s'haurà de prohibir la nadala del «fum-fum-fum» per apologia del fumar. Són idees disolvents si no van en musiqueta de mòbil que paga per xerrar. I les idees polítiques ja no s'exposen a un mitín, sinó a un sopar de Nadal. D'aquest darrer Nadal amb fum.

l l l
I bé Dimecres a Maria reten homenatge a un home que donà molta felicitat: mestre Pere des retratos.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris