nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
10°

Els obsequis

Els dictadors acostumen a ésser esplèndids amb els informadors o amb els creadors d'opinió. Parlo per experiències que han viscut alguns coneguts meus en primera persona. En vida de Ceaucescu, va celebrar-se a Bucarest un encontre internacional d'escriptors. Ja sabem com solen anar aquestes coses. Els assistents fan turisme, signen un comunicat sobre el dret a la llibertat d'expressió i donen un suport implícit al govern que fa d'amfitrió. Rafael Alberti i Teresa León se'n feren un tip d'hostatjar escriptors europeus i americans a cor què vols en el Madrid assetjat, davant la mirada escandalitzada d'un Miguel Hernández, d'ànima més proletària que cortesana. I Franco, que sols admirava Pemán perquè escrivia coses insubstancials, va tolerar Hemingway, tot i que havia estat un propagandista republicà. Però anem a pams. Els escriptors que visitaren Romania i que he citat tot just a l'inici de l'article, abans d'abandonar el país foren obsequiats, per part del govern, amb una magnífica obra d'art que superava amb escreix allò que es considera un detall de cortesia. Un dels escriptors assistents a l'encontre, se'n feia creus del tracte exquisit que els havien dispensat. Alguns (molt pocs) anys després, Ceaucescu era enderrocat per una revolta popular i Romania mostrava al món les seves nafres: les produïdes per la fam, la por, la repressió i tantes altres situacions vergonyoses que, tot sigui dit, ara pretén justificar Carrillo. Passem a una altra història. Quan el filipisme va governar Espanya, va tenir la pretensió de fer d'enllaç entre el món àrab i Europa. En conseqüència, Alfonso Guerra va enviar una ambaixada d'intel·lectuals progres a Líbia. A la tornada, un d'ells em mostrava, ufanós, un rellotge d'or massís, idèntic al que posseïen tots els expedicionaris per gentilesa de Gaddafi. «I què?», li vaig demanar (en aquells temps Gaddafi ja vestia com un gelater i donava mostres d'una crueltat infinita). «Ens hostatjaren a un palau de les mil i una nits -em va dir-, i de la finestra estant veia uns jardins ubèrrims». No es va preguntar, el meu amic, si aquella terra tan ben nodrida la regaven amb aigua o amb sang. I la regaven amb sang, és clar: la dels milers de persones dignes que morien a les masmorres. De tota manera, no calia que em respongués. M'havia respost mostrant-me el rellotge. En aquells moments, Gaddafi tenia bona premsa entre els més bàmbols del món. Havia tret pit davant els Estats Units, comprava armes a Rússia, etcètera. En fi, hi ha creadors d'opinió que no tenen gaires dificultats a deixar-se afalagar. I, en conseqüència, els creadors d'imatge i els aduladors de consciències d'onsevulga, acaben per creure's que tothom és igual. Aquesta percepció, amb més o menys subtilesa, la comparteix tota la piràmide del poder, de dalt a baix. Els primers magnats àrabs que, als voltants dels anys seixanta, atracaven el seu iot en el port de Palma, regalaven rellotges de marca als periodistes. I ens feien saber que venien d'un país exòtic, no d'un país famèlic. Vint anys enrere, em trobava a un restaurant, a una taula pròxima a la que presidia una consellera, actualment aparcada amb sou i despatx a una de les menjadores de què disposa el govern. La consellera parlava en veu alta i clara. Tots érem joves (o més joves) com també ho era l'autonomia, i actuàvem amb una picaresca gairebé infantil. Deia, la consellera: «He comprat una caixa de rellotges per tenir contents els periodistes, i pens obsequiar-los amb més d'un». Santa barra i santa innocència! Afortunadament, els periodistes tenen més dignitat que no suposen alguns dels seus obsequiadors, i els lectors podem gaudir d'un nivell d'informació més que acceptable. D'altra banda, és lògic que, per Nadal, el polític vulgui fer patent la seva bona sintonia amb els professionals de la premsa que cobreixen la informació de les seves activitats públiques de cap a cap d'any. Forma part del savoir-faire social, de la bona salut democràtica. Passa, però, que el polític ha de tenir prou tacte per no sobrepassar la línia de la gentilesa. UM ha felicitat els periodistes, que acudiren a la seu del partit a compartir la tradicional copa de cava nadalenca, amb un televisor digital. No cal dir que estic content pels companys que han rebut un obsequi tan esplèndid, i tampoc no dubto que la gent d'UM els l'ha regalat guiada per la millor de les intencions. Tanmateix, em queda el dubte de saber si un excés de generositat no amaga intencionalitats perverses. En tot cas, un televisor és un regal que fa tafarra. I dit de passada: els màxims dirigents del PSIB feliciten les festes amb una cita d'El Quijote. Ja ho val, estimats. A quin món sou? Em voleu dir que no heu trobat un text més nostrat? Ara mateix, els mallorquins necessiten missatges d'aproximació davant l'allau espanyolista de la dreta, però repetir-ho suposa quelcom semblant a predicar en el desert. És decebedor. Diguis el que diguis, els socialistes no acaben d'assabentar-se de què va la pel·lícula. Veuen passar el Talgo i el prenen per l'ase d'en Maneta.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris