nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
16°

Polèmiques, bregues, baralles, saraus

Si fos cert que l'home és captiu de les seves paraules i senyor dels seus silencis, seria millor callar. I si haguéssim de fer cas a Wittgenstein, els silencis serien, endemés, eixordadors. Però em neg a acceptar aquesta captivitat i crec més tost que hom esdevé captiu dels seus propis errors i disbarats, i de les falsedats i mentides que pugui haver dit. No obstant açò, qui parla clar i amb el cor net, qui diu ver o almenys malda de trobar la veritat, no es fa presoner de res; ben al contrari, exercint la llibertat, segurament pot arribar a ser més lliure.

«Un intel·lectual és un tipus que parla i parla, fins que té alguna cosa important a dir». Hi ha qui ha definit així la figura de l'intel·lectual en l'actual món mediàtic. Qui ho escrivia, aprofitava per comentar el clamorós silenci dels intel·lectuals i artistes espanyols -especialment els d'esquerres, els qui es manifestaven contra les mentides del poder entorn de la guerra d'Iraq, del Prestige, de l'autoria de l'atemptat de l'onze de març de 2004...- respecte al projecte d'Estatut de Catalunya i la subsegüent onada de catalanofòbia; en general, respecte a l'ofensiva del Partit Popular, un partit que, segons un article publicat per J. A. Torres Mora (diuen que aquest és un dels ideòlegs a l'ombra de Rodríguez Zapatero), seria un cas palès de nacionalisme: «Resulta paradójico y previsible. El PP, tan combativo contra los nacionalismos, es un partido nacionalista. Toda su historia es coherente con esa ideología: su oposición al Título VIII de la Constitución, a la España de las Autonomías; la apropiación que hacen sus seguidores de los símbolos nacionales; la tendencia de sus líderes a monopolizar la interpretación y la defensa de los intereses últimos del Estado; o esa extraña confianza de amo con la que pactan y acuerdan con los nacionalistas periféricos las mismas cosas que denuncian como traición en los socialistas. Se han recordado estos días los pactos de Aznar con CiU y el PNV en la VI legislatura, y también las alabanzas de Arzallus y Pujol a la extraordinaria flexibilidad del PP». Entesos!

Afirmava Nicolás Sartorius, en una entrevista de premsa fa uns quants dies, que per a ell no hi ha cap dubte: Catalunya és una nació. Basta veure com ningú fins ara ha posat recurs d'inconstitucionalitat a la CCRTV perquè es diu la televisió i la ràdio nacionals de Catalunya, o perquè hi hagi un ús estès de l'adjectiu nacional (a les institucions del Teatre Nacional, del Museu Nacional, de l'Arxiu Nacional, de la Biblioteca Nacional de Catalunya; a les esportives seleccions nacionals catalanes, a la sindical CONC o sigui la Comissió Obrera Nacional, o sigui les CCOO, etc.), i tanmateix aquell intel·lectual, que ha estat un referent de les esquerres, justificava la manca de motivació de la intellitgensia espanyola en aquella qüestió que sembla que els deixi del tot indiferents. Els cervells de l'altiplà de les Castelles passen d'allò o, el que és igual, marxen al pas que els marca el no-nacionalisme constitucional.

Val a dir que potser només dos noms es surtin per voluntat pròpia dels que participen -prietas las filas- d'aquesta processó. Són Santiago Carrillo i Miguel Herrero de Miñón; el primer prou lúcid als seus noranta anys i l'altre, doctor en heterodòxia per a la dreta realment existent. Llevat, doncs, d'aquest parell, ni els ecologistes més empeders de defensar la biodiversitat no gosen entrar a discutir a la dreta el monopoli de la uniformitat nacional, tallada amb el patró essencialista de ressonàncies unamunianes. Cap al·legat a favor de la diversitat cultural, ni al plurilingüisme (políglotes del món, uniu-vos!), ni el mínim tret quixotesc a favor que el govern del PSOE arribi a publicar les balances fiscals per saber qui és qui en matèria de solidaritats ben enteses...

No obstant açò, pareix que el problema és més profund. On són els dissidents en un país que no té per norma practicar la gimnàstica constitucional d'expressar-se en llibertat? Si la llibertat d'expressió no campa a l'ampla com a pràctica quotidiana, el muscle de la raó s'atrofia i, ja és clar, surten arreu els predicadors dogmàtics, els addictes a«...i tu més!», els qualificadors que desqualifiquen, els mariachis del famós locutor d'«estas son las mañanitas...».

La llibertat exigeix el més gran dels respectes, però potser cal no mostrar cap respecte per les idees que no són respectables, que no són ni idees, sinó que són l'insult, la infàmia, la mentida... Amb un respecte exquisit per a les persones, puix que tots tenim el dret a equivocar-nos; però sense cap respecte per les idees que no es poden respectar perquè atempten contra valors superiors, com són la convivència i la democràcia. Ja està dit: no totes les coses que es diuen són respectables, com sí que són, en canvi, dignes de respecte les persones. Les persones sí. El que s'esperava de gent ben pensant era que fessin palès un sòlid argumentari per fixar posicions, ja sia a favor, ja sia en contra. Però el silenci no.

Tampoc és que jo ara reclami la polèmica. De polèmiques n'anam farts. I ara em perdonaran els lectors no menorquins: Demanau-li, a Joan Febrer, sacerdot ell, que ha gosat aixecar la veu sobre determinats programes de ràdio d'emissió confessional. Demanau-li, a Francesc Florit, que no s'ajup davant l'escopinada. Demanau-los, al batle i regidors de Maó que van decidir (a la fi!) complir la llei de l'Estat de dret en matèria de normalització lingüística (ai, quina 'h' tan eloqüent malgrat ser muda!). Demanau-li, en fi, a qui no accepta anar pel món amb les clucales que els poders imposen... Aquí no necessitam polèmiques, sinó idees que es manifestin pacíficament, anàlisis dels fets que passen i ens afecten i ni tan sols arribam a conèixer encara que tard o prest els patirem. Necessitam, açò sí, idees contrastades, és clar; però no verins vomitats amb ràbia, ni l'atac ad hominem, que prova d'ocultar la mediocritat o una impotència mental aclaparadora. Lamentablement, ara es practica molt aquest estil, els deixebles locals imitant provincianament els seus models que surten per la tele.

No és cert, doncs, que els silencis siguin més repectuosos que les paraules ben dites; en tot cas, els silencis no molesten els oficiants del poder i els seus acòlits, que voldrien impunitat absoluta davant les seves possibles pífies. I qui no s'equivoca mai és perquè no actua mai; també és vera.

Que la manera de parlar és la tarja d'identitat de les persones. Temps d'infàmia no permeten parlar de flores fulles. Quins temps aquests en què parlar de flors pot suposar callar sobre tantes maldats i traïdories! -va escriure Brecht en dies atziacs en què Europa clapia sota el totalitarisme. Salvador Cardús la setmana passada ens deia que no els n'hem de deixar passar ni una; açò sí: raonadament i sense perdre l'humor. El bon humor els desmunta, els fa davallar de l'ase.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris