algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:

Jaume Vidal Alcover, devot adaptador d'Edip

Una de les característiques més marcades de bona part de la literatura catalana del segle XX és la més forta devoció per la mitologia clàssica grecoromana. Així ho constatam en l'obra d'autors tan diversos com Mossèn Costa i Llobera, Carles Riba, Llorenç Villalonga, Salvador Espriu i Jaume Vidal Alcover. Amb la particularitat, per descomptat, que en l'escriptura d'aquests autors ha predominat decididament el caràcter apol·lini sobre el dionisíac. Diguem que han practicat un classicisme mediterrani o un aticisme abrandat més que un classicisme germànic, estil Nietzsche o Rilke, tal vegada un pèl més contaminat d'ètica (Maragall seria l'única excepció). Tot això, certament, té que veure amb el Noucentisme i amb l'Escola Mallorquina, però curiosament s'ha mantingut molt més enllà: Salvador Espriu, el gran poeta de Sinera, no es pot dir que sigui un autor noucentista. Jaume Vidal Alcover tampoc pot esser considerat un epígon de l'Escola Mallorquina. I no diguem Llorenç Villalonga, la novel·lística del qual no té res que veure ni amb l'un ni amb l'altra, si no és ben negativament respecte a la segona, a la qual va criticar de manera despietada.

Aquestes consideracions vénen provocades pel fet d'haver topat amb una obra de Jaume Vidal Alcover que ignorava que existís. Em referesc a Edip, un substanciós text teatral publicat el 1989 conjuntament per l'Ajuntament de Palma i la Universitat de les Illes Balears. Es tracta d'un text que pretén esser absolutament fidel al mite i revifar-lo de manera decidida, una mica passant fins i tot per damunt de la tragèdia magistral de Sòfocles i de la traducció d'aquesta per part de Carles Riba. El fet és que Jaume Vidal hi figura com autor i que, a la nota proemial, declara taxativament: «La pretensió d'alterar la que possiblement és la millor peça teatral que conec... hauria estat molt audaç; i no és aquest el gènere d'audàcia que m'agrada».

La vertadera tasca de Jaume Vidal, tot partint de la versió de Riba, va esser retocar-lo «per facilitar-ne l'expressió teatral» i canviant-ne totalment les cinc intervencions del cor. «Tot mantenint l'esperit d'aquestes intervencions, m'he decantat per una expressió més abstracta, més lírica si voleu, que, tot i servant la intenció de la tragèdia original, fos entenent» pel públic actual. Per altra banda, cal esmentar també la decidida intervenció de Vidal tot mallorquinitzant noblement les formes personals del verb. De tot plegat en resulta un text oral, eminentíssimament oral, extraordinàriament eficaç per a ser dit damunt l'empostissat d'un escenari. Lògicament, és ben possible que algun ribista pogués arrufar el nas davant les llibertats que s'ha pres l'adaptador sense manies. Però cal reconèixer que, en tot cas, ens trobam davant un text d'una gran agilitat i força, gens encarcarat, que és un plaer pel lector i que crec que ha de ser encara un plaer més gran per l'espectador.

De fet, tot fa pensar que Jaume Vidal Alcover va escometre aquesta adaptació com una contribució personal i compromesa a una representació de l'obra que tant considerava i estimava; vull dir tot participant -i afegiria que amb gran entusiasme- en una empresa teatral, no com un exercici d'escriptura merament pel goig de la mateixa i per a esser publicat. Sense cap dubte, el text que va preparar és un text per a esser representat. En definitiva, les veus que retronen dels tràgics personatges mítics, possiblement els més grans que ens ha donat la cultura grega -Edip, Creont, Tirèsies, Jocasta, Antígona-, ens arriben molt endins. I se'ns confirma que Jaume Vidal era també un home de teatre, vivia la seva condició d'home de teatre, tant com la de poeta o la d'escriptor en general.

Crec que valdria la pena reeditar aquest Edip perquè me sembla que no ha tingut la difusió que es mereix.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris