nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

Refuseniks

Ha arribat fa poc a les llibreries el volum Rompiendo filas (Inedita Editores), de l'escriptora israeliana Ronit Chacham. D'entre la gran quantitat de llibres que tracten aspectes del conflicte d'Orient Mitjà, aquest aporta una visió nova i d'un interès especial. Rompiendo filas, amb el subtítoNegarse a servir en Cisjordania i Gaza, és un recull d'entrevistes amb nou refuseniks, és a dir, membres de l'exèrcit israelià que es neguen a servir als territoris ocupats de Cisjordània i Gaza.

L'interès principal del llibre prové del relat de les motivacions i plantejaments que han portat aquests homes a tenir el «coratge de negar-se» (Courage to refuse és el nom d'una de les organitzacions de refuseniks que han tengut més ressò tant a l'interior d'Israel com internacionalment). En la majoria dels casos la decisió de negar-se a participar en missions de l'exèrcit als territoris ocupats no prové de cap inclinació ideològica ni de cap posicionament previ a la vivència directa de l'ocupació. L'interès d'aquestes històries, que va més enllà del conflicte d'Orient Mitjà, és en aquesta experiència humana de retrobar-se a un mateix en la negativa a participar en la injustícia, una negativa que no neix tant de l'intel·lecte com de les vísceres. Són històries, per exemple, d'homes que servien en un lloc de control des del qual observaven la vida quotidiana, tan difícil i també tan semblant a altres vides quotidianes, d'uns palestins que els havien pintat com a monstres. Homes, com diu un d'ells, que decideixen negar-se a servir als territoris ocupats per poder mirar-se al mirall una altra vegada.

Aprenem, amb les entrevistes, que fer-se refusenik requereix un procés de trencament amb un ampli consens social, amb un ambient familiar que pot sentir la «deserció» com una traïció, i amb uns amics que fan de l'exèrcit una peça fonamental en la conformació de la pròpia identitat com a israelians. Una de les lliçons d'aquest llibre és que un dissident és sempre algú que ha pogut recuperar la seva llibertat, i que per fer-ho ha hagut d'esforçar-se a superar molts de condicionants: «He estat empresonat, però em sent més lliure que la majoria dels israelians», afirma un altre, en una frase que podrien haver dit Nelson Mandela, Ali Lmrabet, Raúl Rivero o Vaclac Havel.

Hi ha un altre aspecte a destacar, i que trenca amb el tòpic del dissident com algú amb gust per l'estètica de la radicalitat buida, o pel testimonialisme estètic i estèril. Tots aquests homes prenen la seva opció des del sentiment de servei al seu país. Han entès que l'ocupació és la gran enemiga de la societat israeliana, que s'ha habituat a la satanització del que és diferent i a la dificultat per posar-se en la pell de l'altre. «La millor manera de servir a la teva societat és negant-te a perpeturar les seves injustícies». «La moral nacional no es pot reconstruir entorn de la injustícia». Si es neguen a servir a Cisjordània i Gaza és perquè ho consideren una obligació cívica.

Alguns d'ells fins i tot veuen la seva opció com el resultat a la seva fidelitat al projecte original que va guiar la creació de l'estat d'Israel. La posició derefusenik, diu un d'ells «és l'única posició sionista que es pot assumir avui en dia». Ho és així des d'un punt de vista pràctic (l'ocupació pot conduir finalment a la desaparició de l'estat d'Israel), i també des d'un punt de vista moral: una nació construïda sobre la injustícia no respon al somni dels que volien crear una llar nacional per als jueus que fugien d'una persecució secular, duita al paroxisme amb l'Holocaust. No falta qui fa una lectura religiosa de la seva negativa, recordant que els textos bíblics parlen de perdó i reconciliació: una reflexió molt saludable, en una societat recorreguda pel fantasma de la guerra santa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris