muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

La nostra època?

En la nostra època, ens diuen els nostres governants, la competència és una llei fonamental. En la nostra època, sentim dia rere dia, el dret a la salut ha de ser exigit per damunt les opcions individuals. «En aquesta gran època que jo he conegut quan encara era del tot jove, que tornarà a ser petita si dura prou, i a la qual nosaltres -posat que metamorfosis d'aquest calibre són del tot impossibles en el creixement orgànic- preferim anomenar grassa, i també, certament, de molt de pes, en aquesta època on s'esdevé justament allò que hom no podria ni imaginar-se, i en la qual s'esdevindrà justament tot allò que no ens podem ni imaginar, (...) en aquesta època tan seriosa que s'ha mort de riure davant la possibilitat que pogués anar de debò, ...». Era sobre aquesta gran, i seva, època, que escrivia Karl Kraus, el 1914, en la seva primera manifestació pública sobre -i contra- la guerra. La claredat i la contundència de l'escrit són del tot compatibles amb les frases llargues (contra tot allò que és pensament dominant a la nostra època, per bé de Déu, el Déu de la frase curta, és clar), i els laments, tots confirmats, no admeten cap exculpació, però, entre tants laments i seguretats, quina, redimonis, és la nostra època?

Quina és la nostra època? Això és el que ens demanen contínuament els oradors, els polítics, els ideòlegs de l'economia -els mercaders no fan gaire discursos-, els presentadors dels programes de debat, els publicistes ideològics -i els altres-, i els historiadors, per descomptat. Fins fa quatre dies les referències al segle vint amagaven aquesta incòmoda qüestió -«en el nostre segle...» era la coberta de tota imprecisió-, i ben poca gent s'ha arriscat a imprecar començant per situar-se «en els nostres segles, el vint i el vint-i-un, vull dir, ...», perquè la fita és confusa, i llarga. Tothom parla de la nostra època, dels nostres dies, dels nostres temps, però sense concretar-ne els números, i si no aclarim aquesta suposició, que no és més que un prefaci, què haurem d'esperar de totes aquelles afirmacions granítiques o trifulgues sobtadament closes que vénen a continuació? En la nostra època ningú no et fa confiança sense pensar-s'ho, en la nostra època tot és impersonal, en la nostra època l'estalvi és una garantia, en la nostra època l'esport és un negoci, en la nostra època la guerra no té sentit, en la nostra època la desigualtat sexual ofèn tots els qui l'accepten, en la nostra època,... En quina? Quan? I des de quan, a partir de quan, i fins quan?

Ens havíem oblidat de la culpa -que en la nostra època ningú no gosa castigar, contreta per tots els temps en què hem parlat de la nostra època com si fos una expressió de consens, i ara sabem que aquesta innocent expressió ha estat el principi de tots els desacords, un senyal de controvèrsia, de disgust. Quin refinament podem esperar dels qui comencen els seus al·legats amb aquesta confusió: en la nostra època,... Ningú no ha acordat quan començà, la nostra època -¿amb Copèrnic, la revolució francesa, la descolonització, els electrodomèstics, l'euro, l'energia atòmica, el cinema d'autor, un nou codi dels costums, les targetes de crèdit, els problemes ecològics,...?-, a part que ningú no s'atreveix a especular quan acabarà. Sí que és cert, reconeguem-ho, que la gent té tirada a parlar dels finals traumàtics, justament els més improbables (la caiguda d'un meteorit, per exemple, o l'arribada de l'anticrist, suposant que no coincideixin). Tothom en parla, de la nostra època, però ningú no en concreta l'extensió, ni el nom, ni és capaç de suggerir-ne un sinònim. Aquest de «la nostra època», és un senyal per fugir a la primera, com frases del tipus «i tu, de quin signe ets?» o «hem de seure xicot-xicota»? Com creure encara, en la nostra època, en tots aquests discursos que s'obren amb aquesta seguretat ximple i malintencionada. (Aquesta sí que és una bona concreció de la nostra època: la dels discursos buits). I també és la nostra època, aquesta «que busca la forma de dissipar-se, i en ser trobats amb les mans a la massa es posa a cercar paraules», com deia Kraus.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris