algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

La deriva cap a la dreta

Històricament, la dreta espanyola ha aconseguit, en escasses ocasions, formar un partit netament democràtic. Per governar, es va valer del caciquisme i la coacció -ja de manera oberta, ja sota sigles formalitzades- i, en casos extrems, va haver de recórrer a cops militars contra la població, fins a arribar, finalment, a la dictadura franquista. A hores d'ara, podem afirmar que la dreta sociològica gaudeix, democràticament, d'un punt referencial clau en el PP, cosa que s'ha d'elogiar. Però, al mateix temps, no és gratuït indicar que aquest conjunt ben estructurat -que inclou, cal no oblidar-ho, els nàufrags de l'extrema dreta-, amb una maquinària social i electoral potent i amb radis d'acció prou amplis, mai no ha condemnat el franquisme, cosa que sí han expressat veus individuals de dita organització, fet que els honora. Tics autoritaris romanen, adormits o explícits, en una formació que representa una gran quantitat de població. I l'explicació a aquella actitud és lògica: molts dels dirigents «populars» són hereus directes, fins i tot per via familiar, dels jerarques de la dictadura; casos com el de Jaume Matas, provinent d'una família d'esquerres i represaliada -que tan bé ha recordat, emotivament, l'escriptor Llorenç Capellà-, no abunden. Durant alguns anys, els conservadors han aconseguit atenuar la responsabilitat de dita herència amb la proclamació d'una ideologia imprecisa, sustentada en una amalgama de neoliberalisme i vacuïtat imperial espanyola a parts iguals, amb assimilacions epidèrmiques de bons pensadors mal llegits i pitjor assumits, des del vell i poc digerit Adam Smith fins a l'innovador John Rawles i el sòlid Karl Popper, passant per la barroera utilització d'un Manuel Azaña que, ben segur, s'ha de remoure inquiet a la seva tomba. Només després de la «rebel·lió» que ha expulsat el PP del govern, s'aprecia la pregona buidor ideològica i l'absència de principis democràtics en sectors influents de la dreta espanyola -si atenem el que s'està dient els darrers mesos-, car el poder i el repartiment de beneficis i espais de gestió va poder acontentar les seves diferents faccions. Aquest tarannà crispat contrasta amb el d'importants protagonistes de la vida econòmica espanyola, com són les principals institucions financeres, que viuen sossegadament el canvi polític.

Però davant la perspectiva d'haver perdut ressorts importants de control de la societat, un dels sectors fortament ideologitzat dels conservadors, proper a posicionaments més excèntrics, pren vol i opta seriosament a reconduir la situació. Els signes són preocupants. Els únics «pensadors» del PP que avui per avui parlen des d'ones radiofòniques i mitjans escrits estan en els mateixos paràmetres en què hi era Aznar el 1978 (un jove «joseantoniano» anticonstitucional), i es reforcen amb demagogs provinents del totalitarisme maoista a l'estil de Gabriel Albiac o Pío Moa. La diagnosi és simple i invariable: tot el que surti de Moncloa és una equivocació, de manera que el caos i els desastres planegen sobre la societat espanyola mentre governi el PSOE. No importa que les dades econòmiques siguin positives, que la confiança empresarial també es trobi en un estat de palesa comoditat, que les previsions immediates de creixement econòmic resultin rellevants, que les inversions canalitzades a les àrees socials -increment del salari mínim, augment de les pensions, més recursos per educació, etc.- es concretin, sense embuts, en els Pressupostos Generals de l'Estat. Tampoc serveix de res que tot l'arc parlamentari -tot-, menys el PP, acordi línies d'actuació a normatives crucials, com ara la nova Llei d'Educació o que es decideixi discutir -i negociar- l'Estatut català, o que es plantegi, sota unes condicions estrictes de constitucionalitat, l'acabament de la violència terrorista. Per als conservadors, en el caos es troba el missatge i aquest l'alimenta.

Aquest mal perdre, aquesta encara vigent prepotència que relega la voluntat popular o que minimitza les seves respostes, fa que els mesos immediats siguin decisius. Però, mentrestant, a la tradicional indigència teòrica de la dreta li ha sortit saba nova, amb mètodes d'agit prop: manifestacions on s'han congriat insults, desqualificacions i, en ocasions, proclames de tall netament feixista i violent. En efecte, el PP pot estar a les portes de fer un gir cap a postulats de forta dretanització o, si més no, aquests poden condicionar, i molt, les seves pràctiques quotidianes, la seva acció política. El viatge cap al centre, proclamat pels dirigents fa uns anys, pot esdevenir un viratge envers els orígens, un punt de partida del qual ments assenyades de la dreta volien allunyar-se el més aviat possible. Aquesta involució es manifesta, també ara sense complexos, en forma de missatges boirosos que pretenen posar ombres sobre la legitimitat de qualsevol decisió del govern socialista. La pregunta és escaient i, alhora, inquietant en funció de la resposta final: aconseguiran els demòcrates de dreta imposar-se? O bé cediran la iniciativa als nous combatents de la dreta extrema?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris