lluvia ligera
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
12°

Reformes de debò

Les dades sobre la baixa matriculació d'alumnes d'educació primària i secundària a l'assignatura de religió catòlica que ahir publicava DdB em confirmen en la perplexitat: com és possible que la qüestió de la presència de la religió a l'escola estigui centrant el debat sobre la reforma educativa? Bartomeu Picornell, a l'article de la contraportada d'ahir mateix, posava el dit a la nafra: les reformes educatives solen servir per fer renou. Mala cosa quan s'obvien o es menystenen les qüestions realment essencials que hauria d'abordar una reforma educativa que de veritat persegueixi una millora substancial en la qualitat i l'eficiència del sistema educatiu. Bona part de la intel·lectualitat progressista ha vessat rius de tinta per defensar i argumentar la laïcitat de l'escola pública. I no dic que aquest debat no sigui interessant i necessari, però és trist que tanta insistència hagi desplaçat la discussió sobre altres aspectes infinitament més importants, com poden ser les causes profundes del fracàs escolar, el finançament del sistema educatiu, la distribució de competències entre l'estat i les comunitats autònomes, l'elaboració d'uns currículums més eficaços i digeribles, la innovació tecnològica dels centres educatius, la connexió entre la comunitat educativa i els serveis socials, la millora i modernització dels materials didàctics, o els problemes de motivació que pateixen un nombre massa gran d'alumnes... i de professors i professores.

Però anem més enllà: l'escorament del debat educatiu cap a qüestions que, tot i no ser anecdòtiques, clarament no representen els eixos de força que faran triomfar o fracassar la reforma educativa, és la manifestació d'una tendència més general que ha posat lúcidament de relleu el professor J. M. Mardones: sembla com si els governs progressistes del món occidental avançat necessitin enfocar i amplificar la seva diferenciació respecte de la dreta en allò que ell anomena «esquerranisme cultural» per dissimular la seva impotència a l'hora d'afrontar veritables transformacions en l'àmbit socioeconòmic. Si no podem canviar l'economia del capitalisme neoliberal, canviem almenys aspectes culturals. Amaguem la frustració que ens produeix una societat dominada pel materialisme pràctic, encegada pel consumisme de productes i de sensacions, lliurada amb delit a les ficcions d'un presentisme esteticista i buit, una societat insensible o, pitjor, reaccionària davant els greus desequilibris que genera el sistema capitalista en la seva fase actual de globalització neoliberal, tot centrant el discurs progressista en qüestions que no afectin ni qüestionin les arrels econòmiques d'aquest model.

Per la seva banda, el discurs oficial dels responsables eclesiàstics peca del mateix mal. Si visitau la pàgina web de la Conferència Episcopal Espanyola, comprovareu com tots els temes de portada parlen només de qüestions de moral personal i de la visió catòlica de la vida privada. Les qüestions socioeconòmiques brillen per la seva absència. Parafrasejant Mardones, podríem dir que els trets profètics que caracteritzen tant l'arrel del cristianisme com la el socialisme estan avui en declivi. Però basta guaitar per la finestra per copsar com està de fotut el món. Per això, tant des de l'esquerra com des del cristianisme és necessari i urgent reivindicar un retorn a les fonts humanistes i ètiques que porti a recuperar i tornar a col·locar en el centre de qualsevol debat la preocupació per la justícia i la igualtat. Qualsevol discussió que no tengui això en compte sols aconseguirà estendre cortines de fum.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris