muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
13°

El català i el castellà a Europa

Fa poc manco de quinze dies el català s'estrenava oficialment al Consell de la Unió Europea de la mà del ministre d'Indústria José Montilla, el qual el va fer servir, juntament amb el castellà, a una reunió del consell de Competitivitat. Es tracta d'una fita memorable, que s'ha de valorar positivament.

Igual que també s'ha de valorar en positiu que, per primera vegada la Unió Europea, en un document oficial, constati el nombre real de parlants de castellà a Espanya. Les estadístiques anteriors ens posaven tots dins el mateix sac i consideraven hispanoparlants tots els habitants de l'Estat Espanyol. Ara s'ha corregit aquest despropòsit i s'ha establert la xifra de castellanoparlants en 30,7 milions, la qual cosa significa un reconeixement del català, el basc i el gallec, els parlants dels quals eren sistemàticament considerats fins ara també de parla castellana.

Aquest fet ha servit per justificar la rebaixa del nombre de traductors d'espanyol de 101 a 67, per raons pressupostàries degut a l'ampliació de la Unió a vint-i-cinc estats i un bon grapat de noves llengües.

El ministre Montilla va aprofitar la seva intervenció per criticar aquesta minva d'intèrprets i va defensar la vitalitat i rellevància del castellà i va considerar que reduir la seva utilització a les institucions europees és un error. Montilla va recordar que més de 400 milions de persones arreu del món el parlen i, en el cas de l'Estat espanyol, malgrat que n'hi ha altres amb reconeixement constitucional, va dir que «és la llengua de tots», una afirmació prou discutible i amb la que jo no hi estic gens d'acord. Una cosa és que tu sàpigues una llengua i l'altra, molt diferent, és que la consideris teva. I això s'ha de guanyar, no es pot imposar per molt que vulguin alguns. No cal dir que l'endemà de la intervenció del ministre ja varen començar a sortir-ne crítiques als mitjans espanyols més nacionalistes i excloents. Un d'ells va ser l'editorial del diari ABC, que venia a defensar l'existència de 45 milions de castellanoparlants a Espanya, oblidant el caramull d'idiomes estrangers que s'hi parlen i, encara més greu, les altres llengües reconegudes com a oficials als seus territoris respectius. També criticava la greu responsabilitat del Govern per auspiciar l'ús de les que qualificava amb un cert to pejoratiu, com a «lenguas cooficiales de determinadas comunidades autónomas», a les institucions europees.

El nacionalisme espanyol més intransigent no es conforma a defensar la seva llengua, cosa alta part ben legítima, sinó que ho ha de fer atacant les dels altres, negant per a nosaltres els privilegis que s'atorguen a ells i no deixant, ni tan sols, que puguem gaudir d'una minsa oficialitat de segon grau a Europa.

Per acabar només vull fer notar la falsedat dels atacs que rebem els defensors de la nostra llengua, sovint titllats de radicals i excloents, per part dels ultranacionalistes espanyols. Ans al contrari, cal remarcar la nostra capacitat d'acceptació i integració dels nouvinguts, que fa que fins i tot una persona nascuda a Iznájar (Còrdova) com José Montilla s'hagi vist ben rebut a Catalunya, hagi adoptat la nostra llengua, hagi après a estimar-la i s'hagi vist impulsat a emprar-la, juntament amb la seva, de forma voluntària, sense cap tipus d'imposició, al Consell de la Unió Europea. N'haurien d'aprendre.

Jaume Lladó, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris