nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín:

Espanya, camisa blanca

Dimarts passat, el Delegat del Govern va organitzar una recepció oficial amb aires de party juvenil de fa més de dues dècades. I per tal d'ambientar-la adequadament, va rememorar els anys màgics de la moguda socialista, quan Tierno era el batlle de Madrid i els artistes anaven a lloure. El senyor Socias és un home dialogant, civilitzat, que molt possiblement va idolatrar allò que s'anomenà «la movida». Coneixereu la gent per les cançons que li agraden. Ho dic per dir, però vull creure que no m'equivoco. A Rosa Estaràs li agrada Mecano; a Encarna Pastor, El Fari y el seu «Torito guapo»; a Catalina Cirer, Tomeu Peña; i a Josep Carles Tous, qualsevol romança de Mario Lanza. L'esquerra de mitja edat també té les seves icones musicals, evocadores de somnis de llibertat i de modernitat, i de tot aquest embolic de sentiments, contradictoris i bells, que ens motiven als vint anys. Ben segur que el referent musical de Teresa Riera és Raimon; el d'Antich, Sabina; i el de la gent més dura del PSIB -de Mádico, per exemple-, Aute, que és un tipus que no s'afaita diàriament. Jo també tinc les meves addiccions musicals, és clar. Però no us diré quines són, perquè les cançons de joventut, aquelles que ens han quedat penjades en un racó del subconscient, ens envelleixen tant o més que el barram en mal estat. Per a amenitzar l'acte social de la festivitat de la Constitució, Ramon Socias va rebostejar en el repertori d'Ana Belén. Concretament va triar «España, camisa blanca», una cançó optimista i falaguera. Tan falaguera, que faria agafar el trot al cavall d'en Miret, sempre tan cansat. A més a més, resumeix l'esperit que presideix la reforma autonòmica de Josete Zapatero. Va tenir ull, Socias, cal dir-ho. Aquesta cançó, fins i tot pot ésser assumida pels conservadors, tan aviat com s'hagin begut un litre de til·la cadascun. Ara per ara, sols els motiva el pas de l'oca i la trompeta que anuncia la fi del món. Ja s'ho faran! «España, camisa blanca» pot tocar, al mateix temps, el cor de les monges tancades i de les vídues de militar, de Bono i dels taxistes de Madrid. La festa constitucional de Socias va acabar amb una mena de cumbaià -disset persones nascudes a distintes autonomies llegint en veu alta un article diferent de la Constitució-, que hauria enamorat Isabel la Catòlica, sempre tan predisposada a tractar els indis amb consideració. També va enamorar la gran família socialista que viu un moment de felicitat creient que Zapatero ha descobert l'Espanya de tots, quan no ha fet altra cosa que remenar la cullera a l'olla on es cuinen els tòpics de sempre. Vint-i-quatre hores abans que sonés a l'Almudaina «España, camisa blanca de mi esperanza... donde entendernos sin destrozarnos/ donde sentarnos y conversar», en el carrer de Sant Llorenç (tocant l'església de Santa Creu, a Palma), dos números de la policia nacional detenien una mallorquina per adreçar-se a ells en català. Imagineu-vos el perfil de la detinguda: quaranta-tres anys, llicenciada en dret i funcionària de l'Institut Nacional d'Estadística. Doncs bé, no sols se l'emportaren a la comissaria de Ruiz de Alda, sinó que la humiliaren de paraula, feren befa del nom del seu pare, que era Gori -acostumats com estan que tots els Gori siguin Gregorio o Goyo-, i pronunciaren frases que s'han de qualificar de menyspreadores envers la llengua catalana. Finalment la deixaren partir, no sense abans haver comprovat que no tenia antecedents penals. Joana Estarellas -que aquest és el nom de la detinguda-, va abandonar la comissaria plorant. De ràbia, és clar. Acabava de sentir-se vexada per uns funcionaris que, en teoria, estan al servei dels ciutadans. Estem d'acord, senyor Socias? És clar que sí. Tanmateix, el lirisme patriòtic i l'esperit pluricultural que va caracteritzar l'acte commemoratiu de la Constitució no té res a veure amb les reaccions d'odi que provoca la llengua catalana entre determinants col·lectius socials i professionals. «España, camisa blanca de mi esperanza?» Com es menja, això? Quin sarcasme és aquest? Apa, senyor Delegat, deixi de fer de disc-jockey, i procuri que cap membre de les forces d'ordre públic ofenguin la ciutadania. Ho faci pel bé d'una convivència cada dia més deteriorada per les maniobres de la dreta (COPE, Rajoy, Acebes. Aguirre, Zaplana, Conferència Episcopal, Matas, conselleria d'Immigració, etcètera). Doni la cara, com va saber donar-la en el cas Antoni Mestre, ens digui si han obert o no expedients a aquests dos guàrdies i ens en comuniqui la resolució. Els pobles són colonitzats o no, però mai no es poden considerar morts del tot mentre hi hagi alè en el pit d'un sol dels seus fills. I els mallorquins, alenen. Ho tingui en compte. La bona gent té dignitat, i prest o tard pot decidir passar comptes amb aquells que l'ofenen impunement.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris