muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

Paludisme

La malària o paludisme ha constituït i constitueix encara una pressió important i continuada sobre les poblacions humanes dels climes tropicals i subtropicals. Fins a principis del segle XX fou també una malaltia europea. A Mallorca hi havia tres focus molt importants de paludisme: a Santa Ponça, el Prat de Sant Jordi i a l'albufera d'Alcúdia. És el paludisme probablement la més vella de les malalties infeccioses que afecten l'home i actualment és una malaltia que a Àfrica produeix més mortalitat que la sida. Per fer front a les febres recurrents característiques de la malària, les societats humanes desenvoluparen empíricament des de fa molt de temps una sèrie de remeis naturals. Així, al Perú, s'empraven preparats de l'escorça de l'arbre de la quina. Els principi actiu, la quinina, (o derivats sintètics, com la cloroquina) de la quina, que s'importaren a partir del segle XVIII, encara s'utilitzen abastament en la prevenció i tractament de la malària, però presenten problemes de toxicitat i de generació de resistència. A la Xina, la principal droga antimalàrica tradicional és l'artemísia (Artemisia annua) i, més concretament, les parts aèries d'aquesta herba. El 1971 se n'obtingué el principi actiu, l'artemisinina. Tot i l'efectivitat dels fàrmacs del grup de l'artemisinina, i el fet que no generen resistències, encara hi ha una sèrie de limitacions per al seu ús. Fa poc la revista Nature publicà una recerca sobre una sèrie de trioxolans, derivats sintètics de l'artemisinina, en la qual han participat companyies farmacèutiques i els acadèmics d'Omaha (Nebraska), Hertfordshire (Anglaterra), Basilea i Parkville (Victòria, Austràlia), coordinats per Jonathan L. Vennerstrom i tothom semblava molt feliç perquè els derivats de l'artemísia juntament amb altres medicaments havien augmentat molt les possibilitats de la lluita contra la malària.

La utilització de la combinació artemisina-mefloquina s'ha utilitzat a Tailàndia durant 10 anys sense que s'hagués detectat una disminució de la seva eficàcia. Altres països han emprat la combinació lumefantrina-artemisina dins un programa carregat d'esperances en la lluita contra la malària. Tanmateix en casa del pobre no hi ha alegria que duri molt i ara la xarxa de l'Institut Pasteur ha fet un estudi on ha examinat mostres de sang de pacients infectats amb els Plasmodium Falciparum -el microorganisme causant del paludisme- i ha descobert que tant en el Senegal com a la Guaiana francesa es necessiten dosis cada vegada dosis més elevades de derivats de l'artimisina per aconseguir els mateixos efectes. L'explicació rau probablement en el fet que el «plasmodium» ha desenvolupat resistències i té manco sensibilitat a les artemisines, quelcom que en termes tècnics es defineix com disminució de la susceptibilitat.

En l'article que publiquen a Lancet, els científics de l'Institut Pasteur creuen fins i tot que han pogut trobar la mutació del plasmodium que li dóna aquesta nova propietat de ser més resistent a les artimisines. És el gen que codifica l'enzim denominat SERCApF6ATasa. Una bona notícia pels ecologistes radicals i una mala notícia pels que creiem que l'home, en el fons, és la mesura de totes les coses.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris