algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

40 anys del Concili Vaticà II

Ahir, dia de la Immaculada, es compliren quaranta anys (1965-2005) de la clausura del Vaticà II.

Som molts els cristians de l'Illa que ens declaram fills espirituals d'aquell Concili. El visquérem amb entusiasme, amb alegria, amb un seguiment diari d'allò que es deia dins l'Aula Conciliar.

En distintes ocasions vàrem exhalar un crit de joia perquè s'obrien portes i finestres fins aleshores tancades. Reférem les nocions sobre Església, que desenvolupà el concepte de Poble de Déu, apreciàrem, penso que per primera vegada, el que suposava la Paraula de la Bíblia, ens resituàrem dins els temples d'una manera totalmant distinta, les litúrgies ens donaren sentit de fraternitat, «tots iguals encara que hi hagués algú que presidís, i les realitats socials no havien de ser només preocupacions mundanes, sinó que fórem convidats a 'compartir' sentiments d'alegries, joies i penalitats de tots, refent el compromís individual davant la pròpia consciència, davant la comunitat i davant el mateix Jesús».

I s'ha vist clarement que un mecanisme de vint segles és molt mal de remenar i moure. Gent del mateix Concili, que votà tot el que diuen els documents conciliars, pareix que es penedeixen d'haver-ho fet i des del dogmatisme del Vaticà I es va imposant, sobretot durant els darrers anys, una involució gens dissimulada i es va reinstaurant disciplina, tricorni, condemnes, silencis i una pastoral individualista, una teologia que només avança en una única direcció, una tradicional litúrgia allunyada del món i de les seves preocupacions, una convivència gragària basada exclusivament en els dictàmens de la Jerarquia, unes grans celebracions que es diuen litúrgiques, que un ben bé no sap si són actes públics socials o actes intrínsicament religiosos.

Aquells ingenus joves de devers trenta anys d'aquells anys 60 vam creure que aquesta nova visió de l'Església quedaria compensada amb una més intensa comprensió dels valors de Jesús, amb una aproximació més fraternal amb el món, amb la unificació dels germans separats. Pensàvem que els nosttres joves sintonitzaven amb una Església de portes obertes, que prometia una caminada pas a pas cap a la convivència responsable i cap al compromís comunitari.

Però no, ni joves, ni majors, avui pareix que sentim la necessitat de transcendència, som autosuficients i no tenim per què cercar més enllà de la felicitat del moment. La noció de Déu és un concepte del passat i és bo per als vellets perquè s'encomanin a Ell i d'aquesta manera sofreixin manco.

Sociològicament és veritat que mai hi havia hagut tantes religions noves, tanta adaptació improvisada d'allò que a mi em sembla, que avui es mirin moltes formes eclesiàstiques romanes com antiguees, que la globalització actual ens dugui a secularitzar-ho tot, a convertir el pensament amb economia, convertint amb substitutius els ritus d'antany, amb formes d'urbanitat o festes culturals.

No obstant això, avui se'ns convida a reviure l'esperança en els valors de Jesús, en la fe amb els homes d'avui, en la convicció que el Poble de Déu és viu, que camina, que està present en allò que es deien «signes del temps». Cap on vas Església romana? No et serveix el coratge de Joan XXIII? Tanmateix aquell remolí de vent que bufà ara fa quaranta anys, no hi ha qui l'aturi.

Desitjam aire nou, per poder respirar millor. Així ens ho diuen els joves amb la seva increença, així ho viuen els majors que esperen no saben què, així ho pensam els fills del Vaticà II.

Pere Barceló Barceló. Puigpunyent.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris