bruma
  • Màx: 16°
  • Mín:

Purgatori de la nova figuració

El primer que segurament cal dir de la pintura de Segura és que no té res d'innocent, malgrat que de tant en tant pugui recórrer a elements onírics. És clar que tota provocació deliberada -i bona part de la seva obra ho és- no és mai innocent. Un estat de gràcia no és mai el resultat d'un acte de la voluntat. Tanmateix, en el magnífic catàleg editat conjuntament per l'Ajuntament de Palma i la Caja de Ahorros del Mediterráneo, l'artista obri l'apartat de les reproduccions amb una autocita: «Mentre pintam, semblam innocents». Entenc que això vol dir que ho semblam però que no ho som en absolut. Hi ha massa experiències al darrere, hi ha massa voluntat d'épater, hi ha massa purgatori. Perquè, abans, Segura també ens ha dit, en la seva entrevista amb Pilar Serra: «Cada artista té el seu propi purgatori».

L'exposició a la qual ens referim, que podem veure fins al 15 de gener, al casal Solleric, porta per títoParadís, Caos i Mort. Juan Segura. Obres 1985-2005. Aquest títol té la seva força, sens dubte, però no puc deixar de pensar que també hauria pogut titular-se Purgatori. I per què no Purgatori de la nova figuració?

Emperò, per definició, tot purgatori és transitori. I l'espectador sensible a la pintura pot constatar d'alguna manera que, entre tanta aspror i tanta cosa espectral, hi ha una sèrie d'obres que surten del purgatori o que malden de valent per sortir-ne. Per exemple, un magnífic Autoretrat dibuixant una palmera, 1986, acrílic damunt paper, en el qual l'artista se'ns presenta cofat amb una mena de capell de paper, estil tricorni napoleònic. En aquesta mateixa categoria pertany tota una sèrie d'acrílics damunt tela o paper. Per exemple El Divano, 1985, en el quadivano o divà apareix una parella que sembla que s'afica mà, una tela resolta amb una composició i un colorit molt encertats. Igualment, Diable nº 4, 1986, damunt paper, que representa dos lleopards amb les coes arreveixinades. També un Autoretrat de front amb palmera, 1989, que ens mostra una allargassada figura espectral de cos blavenc i cames esgrogueïdes i l'inevitable palmera al costat (en l'obra de Segura abunden les palmeres, els elefants de tota mida i color, les badies, els cocodrils, les serps sui generis i els autoretrats). D'un colorit molt viu és el paisatge del fons de Back to Africa, 1989. De fet, cal destacar tota una sèrie de paisatges paradisíacs, de voreres de badies amb elefants, dels quals el que m'ha agradat més és Paisatge amb elefant vermell i tetera, 1994.

Per altres motius, crec que cal esmentar també Mariage, 1989, un quadre molt aspre amb dos caps més aviat rasurats agafats pel nas per una mena de cadeneta, entre dues palmeres davant el que sembla una badia groguenca, amb dues illetes a l'horitzó i dos nuvolets extemporanis. Aquest és el cas també de dues pintures molt fosques, una és Mar Egeu nº 1, 1992, una marina que és un vertader paisatge en negre, amb un vaixell mercant que ocupa tota la part superior, i l'altra és un Paisatge del mar Egeu amb 21 elefants, 1992, les siluetes dels quals apareixen diminutes en una línia de l'horitzó altíssima, a poquíssima distància del marge o de la vora superior de la tela apaïsada, que en realitat són dues teles ajuntades. La conclusió que en podem treure de la visita és que la nova figuració existeix i lluita de valent. En definitiva, aquesta mostra de la feina de vint anys -que es diu aviat- n'és un bon testimoni. Cal veure aquesta exposició.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris