nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Al final, l'origen

Com li ha passat a la Constitució espanyola, que després de 27 anys ha quedat endarrerida en molts d'aspectes, la comunicació de masses també ha experimentat canvis importants en aquest període.

El 1978, posem per cas, l'única manera que hi havia per saber el que passava per aquí i arreu del món era per un diari o una revista. La Transició espanyola es llegí a la premsa, ben igual que la mort de Franco. La informació que donaven les ràdios i les televisions era d'un ordre menor, relatiu i passatger. Si no estava escrit, res no valia. Era necessari pagar al quiosc per tenir la certesa que les coses havien passat.

Aquell escenari anà canviant. La nit del 23 de febrer de 1981 es va viure a través de les ones hertzianes, i des de llavors la ràdio no ha deixat el seu lloc per informar i influir en l'opinió pública. Després va ser la televisió, que el 1989 ensenyà a tot el món com s'enderrocava el Mur de Berlín i alhora n'avançava les conseqüències. Passada una dècada arribà internet, farcit de portals que oferien allò inaudit: informació històrica o del dia, a l'instant i de franc. Pensàvem que havíem tocat el sòtil quan aparegueren els primers diaris gratuïts, acollits primer amb escepticisme i, finalment, com un nou mitjà competitiu: la premsa gratuïta relativitza el fet en presentar-lo de manera ràpida i fàcilment entenedora.

Mentrestant, els diaris tradicionals, que fan pagar als seus lectors un preu per la informació, continuen apostant per la millora i la profunditat dels continguts, les majors paginacions i els regals als lectors. I tanmateix, potser, la seva supervivència es troba en els seus orígens: aquells diaris mal impresos de dotze planes que es venien per uns pocs cèntims i que a canvi pretenien ser rabiosament lliures i independents de tot poder.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris