lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
11°

Guerra, petroli i declivi americà

Paul Krugman, el gran economista americà Premi Príncep d'Astúries 2004, en el seu article setmanal aHerald Tribune de fa pocs dies: els americans han de partir, ja, d'Iraq. Endemés -assevera aquest expert de ploma brillant i incisiva-, el desenvolupament econòmic iraquià és cada cop més incert, amb retrocessos evidents en un indicador clau: l'extracció de barrils de petroli dels ben protegits pous. La diagnosi de Krugman és un clamor als Estats Units, en àmbits que ultrapassen l'esfera dels cercles més progressistes. Veus de tot signe i adscripció advoquen, inequívoques, per la sortida de les tropes nord-americanes del conflicte, reconeixen l'errada monumental d'intervenir en la guerra i critiquen sense embuts la política de l'administració republicana encapçalada per George Bush.

El 15 de novembre de 2005, es reuneixen a la redacció del prestigiós The New York Times quatre grans experts -Herman Franssen, Adam Sieminski, Irving Mintzer i Roger Diwan- en l'economia del petroli. El posicionament comú no és tan explícit com el més compromès de Krugman, però enllaça en una diagnosi compartida: la guerra ha alterat, juntament amb la forta demanda dels països emergents -amb Xina al capdavant-, l'evolució dels preus de l'or negre, base central de les economies més avançades del planeta. La dada és demolidora si hom observa amb la perspectiva de la Història Econòmica: entre 1880 i 2005 i en dòlars d'ara, les puntes àlgides del preu del petroli coincideixen amb etapes de convulsions bèl·liques en àrees productores. En concret, entre 1973 i 1980 -per mor de l'enfrontament araboisraelià-, quan el barril superà els 80 dòlars; i en els moments actuals, amb una xifra que frega els 60. Els optimistes tenen arguments: encara tenim 20 dòlars de marge per igualar les dues crisis energètiques dels setanta! Qui no es consola és perquè no vol.

La novetat en la conjuntura present és crucial, la qual cosa delimita l'inici d'un nou període. Dos factors es subratllen. Primer: la demanda d'energia es troba en augment per part, sobretot, d'aquelles nacions que creixen a taxes brutals -més d'un 7% anual: Índia, Xina, en essència- i que, de fet, lideren l'aportació global al creixement del PIB mundial. Més d'un terç de la generació de renda en el món es crea en aquests dos gegants asiàtics, de manera que lideren, sense discussió, el creixement econòmic global. Hem tornat a 1820, quan les dades eren consemblants, com ha demostrat Angus Maddison, un historiador econòmic vital per a la reconstrucció de les grans magnituds econòmiques del món en el molt llarg termini. Segon: el problema actual, segons delaten els experts esmentats, és que ens aboquem a un escenari d'energia més cara. Per dir-ho en termes més coloquials: ha finit l'era del petroli barat, la qual cosa es traslladarà, via preus, a la resta de les branques econòmiques, d'una forma o d'una altra. Però, endemés, l'esgotament dels pous fàcils d'explotar i les consegüents dificultats extractives d'aquest combustible fòssil a d'altres escenaris -atenció amb l'espai del Mar Caspi- incidirà notablement sobre la formació del seu preu. En aquest sentit, l'economia més ortodoxa però realista i poc estimulada per un optimisme infantil (i els noms que els he dit en formen part) està cada vegada més en aquesta sintonia, que veu el futur energètic força incert. Aportacions anteriors, no tan llunyanes, i d'altres més properes, amb paràmetres ideològics diferents, ja havien advertit -i ho segueixen fent- sobre les dimensions d'aquest veritable problema econòmic. El professor Jeremy Rifkin ens obsequià, fa tres anys, amb un llibre important sobre l'economia de l'hidrogen -un component que, per a aquest economista, pot rellevar el petroli-, a partir de la constatació, feta per un important nombre de geòlegs, de la caducitat dels actuals pous de petroli. El catedràtic Jeremy Sachs ha incidit en el tema en un nou llibre, tot relacionant les guerres, la pretensió per copsar els ressorts energètics i l'avanç de la pobresa com una diabòlica equació en la qual la incògnita és, de mica en mica, més desconeguda. En una línia molt més ecosocial, l'economista francès Serge Latouche acaba de publicar un llibre (que cito a partir de la seva edició en italià, ja que encara no s'ha traduït) en el qual critica, de manera ferotge i alhora documentada, allò que ell anomena com «invenció de l'economia», en el sentit de treballar sobre mercats pretesament estàtics i amb costos ambientals nuls. En aquest context -sosté Latouche-, no és possible que les potències asiàtiques avancin amb el mateix ritme que ho fan a hores d'ara, atès que això resultarà ecològicament inviable. Sobre aquest punt, Herman Franssen, ja citat -un home de la International Energy Associates, un important lobbi energètic-, a les antípodes ideològiques de Latouche, ho ha manifestat, si cal, de manera més contundent: és físicament impossible.

En tot aquest debat, les paraules d'Alan Greenspan -que ja s'acomiada- no poden ser més il·lustratives. Sense esmentar la guerra -cosa que seria impròpia per a un republicà molt conservador com ell-, Greenspan alerta sobre els dèficits bessons dels Estats Units: el comercial i el de capitals. Els nord-americans compren més del que venen i gasten més del que ingressen, de manera que, tot plegat, indueix una situació de desequilibris econòmics de primera magnitud que, no s'espantin, es poden resoldre parcialment gràcies als capitalistes... xinesos! Sí, han llegit bé: els asiàtics són els principals compradors dels bonus de deute emesos per l'administració nord-americana, una arma que esdevé crucial en la política comercial del Partit Comunista xinès. Curioses paradoxes: part de Wall Street en mans d'una altra Murada. Aquesta, la Gran. Però cal tenir ben clar que, en la generació d'aquests dèficits draconians -i en el declivi gradual que en comporten- el manteniment de l'imperi té una quota gens menyspreable de protagonisme: la guerra, de bell nou. Quelcom similar els passà als romans, fa molts segles. I ja saben vostès com acabà la història.

Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica, UIB

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris