bruma
  • Màx: 16°
  • Mín:

Desmemòria

Com més m'ho repens, més me capfic en la conclusió que hi ha fets, oblits involuntaris, que són imperdonables. Que aquest passat mes de juny passat es complís el desè aniversari de la defunció del meu amic Josep Estelrich i Mieres, en Pep «Turricano», i m'hagi passat per malla, em sap molt de greu, creguin. Ho consider una mala jugada de la memòria. De la desmemòria, volia dir. Dia 7 de juny de l'any 1995, el tractor amb el que treballava li trabucà damunt i el matà. Va ser un cop molt fort per la pagesia mallorquina en general i per la santjoanera i vilafranquera en particular. La seva pàtria, el bessó del seu cor, tenia un nom més concret: Hortella. I després, per extensió, allò que vulguis, record que em deia, tot reafirmant-se en la importància que ell i un parell més donàvem al saber del cert d'on érem, on començàvem, quina era la nostra pretesa substància, on fèiem fort el peu per poder fer la passa més llarga. Sabíem que l'ombra d'un home pot perllongar-se molt, però tanmateix el seu principi és exactament allà on els seus peus toquen en terra. No sempre estàrem segurs que el cel fos a dalt ni l'infern a baix. Vull dir: no necessàriament estàvem sempre d'acord en totes les coses. Però això sí, totes les vegades que ens miràvem a la cara ens vèiem clarament. No puc dir el mateix de gaire gent. Record a la perfecció el contacte aspre de la seva mà dreta, quan ens trobàvem, adesiara, onsevulla, aquells calls que tant l'honoraven. I la mirada tan neta com el cor. I la paraula sempre precisa, rabent, que semblava improvisada de tan poc com ho era.

En Pep estava convençut de la noblesa de la seva feina de pagès, s'estimava rabiosament la terra, i parlar-ne amb ell t'encomanava l'enamorament. He conegut molts pocs homes amb els plantejaments tan clars i pinzellats com ell. I una presència singularíssima, precisament per la manca absoluta de figurera, de protagonisme, d'ambició personal baldera, situats sovint dins uns àmbits on la consistència dels plantejaments i la preferència dels objectius de la Idea abans que cap altra cosa, sonaven a entelèquia. A qualsevol assemblea era d'aquells que sabien escoltar amb atenció mirant fix a cada un dels interlocutors, donant-los «gano», per després d'una estona llarga, quan ell ho trobava convenient i oportú, alçar una mà i demanar sense estridències: «que puc dir una cosa...?». I la deia, vaja si la deia. Això sí, sempre discretament, sense estridències i amb un absolut respecte cap a l'interlocutor, però sense descavalcar de les seves conviccions, tanmateix. Tots els que vàrem tenir la sort de tractar-lo de prop, aprenguérem d'ell moltes coses, sobretot honestedat i coherència. Reproduiré aquí el poema que vaig escriure la nit del 8 de juny del 95, hores després d'haver assistit al seu funeral a Vilafranca, i que va ser publicat a Monografies santjoaneres, el llibre que el seu poble es preocupà que fos editat. Diu així: «A JOSEP ESTELRICH I MIERES, «TURRICANO»/ (Humil homenatge)/ =Al Pla els homes de bé tenen la gorja crica,/ cares llargues per tot arreu, avui horabaixa./ A Hortella els pins regalimen i no és roada,/ les roselles ja destenyeixen d'enyorança.../ A les cases, marriment de porxada buida.../ Poca folga, barrams estrets a Vilafranca,/ i braços sorrers, i càrritx a la mirada./ Plorem, que un pagès ha mort quan treballava./ Ara, anit, ni truc ni retruc a la taverna,/ cal callar per nodrir la bona recordança.../ I que el seu exemple faça condreta camada/ entre els que ens deixondia la frescal paraula./ Poca berba avui, que la gelada és gruixada,/ que un calabruix lleig ha malferit l'anyada!/ Plorem, que un pagès ha mort quan treballava!/= Sineu, 8 de juny de 1995/ Gabriel Florit i Ferrer, de Can Sabateret».

Gabriel Florit i Ferrer, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris