nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Llibres per a lletraferits

Un bon amic de Barcelona (que, per cert, té un excel·lent llibre a punt de publicar i que no hi ha manera que es decideixi a fer-ho) ha tingut la bondat de fer-me present d'un exemplar de Vuit poetes -una antologia d'urgència o de presentació en societat d'un grup ben notable-, publicat el 1952 a Els llibres de l'Óssa Menor, descatalogat fa molts d'anys i suara localitzat per la seva diligència a una llibreria de vell. Servidor el vaig comprar, al seu moment, en el local originari de Llibres Mallorca, però fa molt de temps, tres o quatre decennis, que em va desaparèixer i em sabia greu, perquè gràcies a aquest volum vaig saber de l'existència de Josep Romeu, Josep Palau i Fabre, Joan Barat i Jordi Sarsanedas.

De Josep Romeu, traspassat fa poc, hi figura un magnífic poema, Igualada, dedicat a J.V. Foix. De Palau i Fabre hi ha el famosíssim La sabata («He donat el meu cor a una dona barata. / Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?»), Comiat i un sonet, Salvador Dalí, que ara m'ha cridat molt l'atenció. Per descomptat, l'obra inicial de Salvador Espriu hi està molt ben representada amb Cançó d'Esperanceta Trinquis, el poema XXV de Cementiri de Sinera i Les paraules i El jardí dels cinc arbres de Mrs. Death, entre altres. El conjunt resulta tan representatiu de quina era la nòmina dels poetes joves capdavanters a la metròpoli de l'inici dels cinquanta, que crec que valdria la pena de publicar-ne una segona edició. Si això s'ha fet amb la poesia de César Nogués, no sé per què no s'hauria de poder fer amb aquest volumet.

Un altre llibre que, en aquells moments, va tenir prou influència en els que començavem va esser l'Antologia de la Poesia Catalana, 1900-1950, de Joan Triadú, publicada el 1951 i de la qual se'n va fer una segona edició, el 1981, amb un pròleg de Salvador Espriu. De fet, pels textos de l'antòleg que la comenten i la justifiquen, l'obra és molt més que una antologia; és una entranyable història, que parteix del principi que «Poesia no vol dir comprendre, sinó conèixer», axioma que, cinquanta anys després, potser és encara més cert que el que ho era aleshores.

De fet, aquests petits comentaris que acompanyen els poemes seleccionats són molt poc acadèmics, si gens, i transmeten amb notable sinceritat les valoracions de qui era llavors un jove crític i poeta, que en la seva autopresentació en l'esmentat Vuit poetes escrivia: «La poesia té un poder actiu, invencible i lliure. La impotència, la passivitat, la derrota i la servitud anul·len l'existència de la poesia, perquè signifiquen negació, abstenció, error i incomunicació: la poesia afirma, intervé, guia i transcendeix».

Naturalment, aquesta antologia va provocar un cert rebombori, especialment perquè es va considerar que postergava l'obra i la figura de Josep Carner a les de Carles Riba, que entronitzava o reconeixia com el nou príncep de les lletres catalanes. En una època en què sembla que als crítics no els agrada gaire llegir, aquesta antologia apassionada i compromesa es pot llegir amb molt de profit encara.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris