algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Crònica d'un centrisme minvant

En la vida política menorquina, s'hi han donat dues formes de centrisme. El primer -que ho ha estat també cronològicament parlant- és el centrisme de pura arrel ideològica, aquell que prengué volada amb el nom d'Unió de Centre Democràtic i que, més tard, quan els barons hagueren perdut la por a la democràcia, es sotmeté a si mateix a una pregona transformació depurativa i es convertí en el Centre Democràtic i Social (CDS). Ulteriorment, amb els tombs habituals d'una agitada vida de partits, la Menorca de la democràcia parlamentària, liberal i proautonomista, va conèixer el centrisme de brot. Ha estat un centrisme, per dir-ho amb més propietat, de rebot i de despit; un centrisme sorgit del si més íntim de la franja de les dretes, però que, en un moment determinat, instigades per una pugna o altra, s'esqueixà d'aquesta dreta matriu i rebrotà en formacions noves, fruit de baralles formidables, i que, després, s'han generalment situat a l'esquerra del tronc de què provenien, i, més aviat, ocupant aquesta posició amb les ungles tretes, empipats amb els progenitors, i, és clar, esperonats a fer-los pagar cares, molt cares, les desavinences entre tots dos.

El primer centrisme -a Menorca i a tot arreu- va entrar en agonia així que Adolfo Suárez féu la seva pròpia minva; quan havia deixada llesta l'obra neuroquirúrgica de la transició; i, per açò mateix, quan els contingents més capdavanters de la formació política ja havien estimat prou purgada i ben purgada la depuració del franquisme més acèrrim dins les files de la dreta democràtica de la primera hora. Quan s'adonaren que les sigles, l'ideari i el compromís amb el nou règim per part de la dreta de Fraga Iribarne ja havia aconseguit crèdit internacional com a opció democràtica -i alhora, quan havia aconseguit prou crèdit bancari per rutllar electoralment-, la major part de la nòmina ucedista desfilà tranquil·lament cap a la dreta, amb la mateixa convicció i serenitat de rostre que ja havien observat quan, des de l'oligarquia franquista, feren el trànsit a la democràcia. Alguns residus de centrisme recalcitrant encara s'esforçaren a construir el CDS, amb un tret progressista incrustat en la denominació de centrisme democràtic i social. Però la gran part del pes electoral del centrisme inicial es deixà seduir per la crida d'una Alianza Popular acabada de refundar en Partit Popular -prèvia superació de la síndrome Fraga-, i fins i tot admès a la internacional dels partits populars europeus. Va ser així que, aleshores, ens adonàrem que aquell primer centrisme espanyol -i menorquí- es deixà devorar el seu espai polític i electoral, a canvi de resituar-se, els seus prohoms, en els nivells més assegurats de les llistes electorals. Digueren, potser per apaivagar llurs consciències, que l'operació serviria per centrar la dreta espanyola. Però, modestament, i em dispensaran que en discrepi, sempre m'ha semblat que va ser a l'inrevés: fou la dretanització del centre, i pareu de comptar.

Però heus aquí que, a Menorca, s'hi va mantenir un centrisme resistent, indeclinable, fidel, posada la mirada en un nord net i clar. En el camp municipal, aquest admirable centrisme ha aguantat les arrumbades de les dues grans formacions, a dreta i esquerra, amb una dignitat plausible, dificilíssima. Sobretot als municipis de Sant Lluís i Ferreries les respectives fermeses han permès bons i continuats èxits electorals, any rere any. Fa uns anys, tanmateix, es va esbocar el gran edifici del centrisme de Sant Lluís, esclafat entre els murs del PSOE i del PP de la localitat. Avui és un subproducte electoral notòriament residual, com un solatge aferrat en el fons d'un tassa de cafè que algú s'hagués begut fins a assecar-la.

Ara, aquests dies, s'ha posat a circular l'acta de defunció de l'altre centrisme d'arrel ideològica, el centrisme de Ferreries. Aquí ha dominat la vida municipal amb autoritat i el favor popular. De fet, encara el 2003 va aconseguir de ser la llista municipal més votada. Però actituds dels darrers líders de no voler entendre'ns amb ningú, picats d'orgull, el deixaren fora de l'alcaldia, abandonats per l'esquerra (cosa normal) però també per la dreta del PP (cosa inaudita). Tres dels quatre regidors, entestats a fer la guitza al govern local, han acabat dimitint de dalt la Sala i donant-se de baixa del partit. No tindria, aquest fet, la menor importància si no fos perquè deixa una càrrega de barrobins sota els fonaments del precari centrisme que ens quedava dempeus, més o menys. El que cal, ara, esperar és que els «centristes» que han volat del centrisme ideològic no es vulguin reencarnar en un centrisme de ferida oberta. O sigui, en un centrisme de despit, de gent enrabiada que espera passar factura.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris