muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
14°

Can Xemelí

Fa uns dies, escoltant en Sebastià Bennasar a l'Espai Mallorca de Barcelona, quan va tocar el tema de la destrucció del barri de Sa Gerreria i voltants, em varen venir tantes coses a la memòria i que com ell va dir, ja són història passada d'una Palma que de cada vegada costa més reconèixer. Vaig recordar Can Xemelí, el seu nom ja era sinònim d'allò més esqueixat de la Palma canalla. Des de sempre havia sentit a dir: «pareix una berganta de Can Xemelí», quan una al·lota anava molt pintada i vestida de forma no convencional. El tuguri estava al carrer del Socors, tocant la Porta de Sant Antoni. Les dones dites decents, quan de dia passaven per davant la porta, apressaven el pas i, acalant el cap, se senyaven. Fins i tot els homes procuraven anar-hi molt tard en complicitat amb la foscor. Un petit cadafal feia d'escenari a unes dones que, movent el cul i mostrant els pits, feien les delícies d'un públic que l'únic que volien era veure tremolors de carn despullada sense que cap vel·leïtat artística destorbàs la visió d'un cuixam que les llumetes vermelles del local pietosament revestia de falses turgències. Un antic boxejador anomenat en «Martin Tersero» era client-protector de les senyoretes i el que es cuitava que ningú sortís de botador. Un vespre un pobler li va donar tal pallissa que al dia següent per tot el barri corria la veu: «Han tupat en Martin Tersero», des de aquell dia va deixar d'ésser el gall del galliner.

També s'hi jugava clandestinament: daus, cartes i una ruleta de les anomenades «cariocas». Contaven que una vegada la policia va entrar sorprenent els parroquians en plena partida. El comissari va dir a l'amo, un andritxol, que se veia obligat a clausurar el local. Ell va demanar el perquè i el comissari li va respondre: «los juegos de azar estan prohibidos». Tot alçurat l'amo va contestar: -Això no és cap motiu, aquí d'atzar res: els daus estan «carregats», les cartes «marcades» i la ruleta trucada i desnivellada, així que pot estar segur: d'atzar res-. No sé com devia acabar la cosa i si el comissari va voler reconèixer uns arguments tan contundents com els de l'andritxol.

Els nins del barri anaven a espiar a través de vidres entelats per bavarades de fum i alens pudents a aquelles pobres dones dignes d'un Toulouse Lautrec. Per ells eren com les hurís del paradís. Però a les nou del matí, quan s'encaminaven cap a l'escola Graduada i les veien sortir de l'antre amb les restes d'un maquillatge perdut en mil fregades de pell aspre, tossint i amb el cap enterbolit pel rom i el whisky barat i perduda la màgia de les llumetes vermelles, tornaven a ésser bergantes, a la nit recobrarien la seva categoria de dones misterioses i desitjades.

Quan varen tancar Can Xemelí, els seus habituals es traslladaren a la també desapareguda Casa Vallés, on en els anys setanta molts de nosaltres acabàvem les nits de disbauxa...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris