algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Dificultats de la parenta pobra

La dificultat d'un text de la parenta pobra no ha estat mai cap garantia de la seva qualitat. La foscor, l'obscuritat d'un text, de per si, no és cap indici de valor. Però tots els lletraferits tenim l'experiència d'haver-nos trobat, adesiara, amb textos que sens dubte queden, que mereixen un respecte, però que depassen la nostra capacitat de comprensió. Sabem que ens trobam davant un text d'indubtable valor, però que, limitats com som, no som capaços de comprendre'l plenament. Bé, plenament és molt dir: el que es diu plenament, no comprenem o assimilam mai cap text de la parenta pobra; en lloc de plenament cal dir suficientment, en un seixanta o setanta per cent si ens es permès de quantificar, de manera aproximada, per tal de donar una idea d'allò que volem comunicar.

Aquesta nostra limitació com a lectors no hauria d'escandalitzar ningú; en veritat, la condició humana sempre té les seves limitacions i la condició de lector no és cap excepció. Si un llibre no acaba d'arribar, la culpa no és sempre de l'autor, ni prop fer-s'hi. De més a més, cal recordar que si hi ha algun tipus d'escriptura que treballi molt lentament és la de la parenta pobra. Una novel·la o una narració es pot assimilar -per dir-ho així- de manera prou ràpida; un poemari, no. Cal entendre, per descomptat, un poemari -o un simple poema- que quedi, que tengui consistència. Qui passa per l'experiència que comentam, no hauria de tenir cap inconvenient per reconèixer-ho. El que és el mateix que reconèixer que tots som lectors imperfectes o que el lector perfecte, òbviament, no existeix ni pot existir.

Establert aquest preàmbul, crec que té sentit que doni testimoni d'algunes de les experències meves d'aquesta mena, les quals, d'alguna manera, han donat lloc a la constitució o conformació d'un petit conjunt de llibres de molt especial qualitat, que per mi, suposen una mena d'assignatura pendent. De fet, amb aquest reconeixement de les meves limitacions, tal vegada aconsegueixi retre'ls, a aquest grup de textos, un altre homenatge, un nou sincer homenatge.

Sense pretendre tampoc de ser exhaustiu, el primer d'aquests llibres és Apoteosi del cercle, el segon gran llibre de Sebastià Alzamora. Han passat ja vuit anys des de la seva aparició i tenc la impressió que encara no hem estat realment capaços d'entrar-hi. Certament, aquest és el meu cas malgrat ser conscient que es tracta d'un llibre amb una estructura excepcional, fins al punt que hem de pensar que possiblement ens trobam davant un complex -molt complex- poema unitari, com no se n'havia escrit fins ara entre nosaltres, més que davant un poemari.

Un altre llibre d'aquests darrers anys que tenc classificat -amb perdó per usar una expressió taxonòmica- com un llibre que mereix tot un respecte però que servidor no he estat capaç de llegir adequadament és La revolució silenciosa, d'Hector Bofill. Tal vegada he d'encabir en la mateixa categoria -tot i que crec que vaig esser capaç de fer-m'hi molt més enfora, Monstres, de Josep Lluís Aguiló, o ben recentment, un llibre tan excepcional com La pietat de pensar, de Jaume Munar Ribot, malgrat que en aquests dos darrers textos crec haver-hi entrat molt més (però som conscient que em resta molta feina -molta lectura- per fer!).

Un cas prou recent i que ha constituït i constitueix per mi tot un repte és Baies, de Susanna Rafart, un llibre de poemes en prosa que pot semblar un estrany exercici d'escriptura automàtica però que sembla que està basat en una llarga i detallada consideració de les baies negres del saüc. Però he confessar que no sé entendre perquè ens hem de treure el barret davant aquest arbust -com preconitza un refrany alemany i Susanna Rafart ens recorda- o per què Jacint Verdaguer va proclamar en un vers seu (com també ens ho recorda l'autora, que sembla haver-se estudiat el tema molt a fons): «Florit com és lo sauguer no té cor».

Ara he d'afegir a aquest grup L'odi, de Josep Ballester, que acaba de fer-me arribar Edicions Bromera d'Alcira. Sens dubte es tracta d'un llibre inquietant, on es diuen coses com les següents: «A l'altre costat de l'espill, la meva imatge no existeix»; «Jo, tu i ell som l'odi»; «La realitat ha superat qualsevol malson amb escreix»; «La desolació i la vergonya per més amagades que hi siguen cavalquen sobre les nostres ànimes»; «No tenim remei, sabent com sabem que som un terròs de sucre que algú deixa caure en un got d'aigua».

L'odi és una mena d'epifania negativa i irada d'un ben comprensible ressentiment, realitzada majorment mitjançant poemes en prosa, i que discorre sense experimentar cap returada: «Igual que la neu cau a grans flocs en totes les novel·les russes». El missatge és, sens dubte, d'una lucidesa desolada: «Tot allò de què sigues capaç, fes-ho, no esperes, ja que no hi ha obra, ni recompensa, ni ciència, ni saviesa al país dels morts on t'encamines». I també una lucidesa psicològica: «No existeix, un jo tot sol, deslligat de la pluralitat dels propis jo»; o «Un cafè tocat de rom, un cigarret i els somnis substitueixen perfectament l'univers». Tot encapçalat per un dictum de Miquel Bauçà: «L'odi és seré, net, confortable, just i satisfaent» (segurament, hom no podia trobar un lema més adequat). Però no puc deixar de reconèixer que el llibre està fortament estructurat, amb una estructura que consta d'una breu introducció i sis parts també més aviat prou breus però totes molt denses. Tot plegat, es tracta d'un altre llibre de pes que hauré de tornar a llegir.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris