algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Trenta mil euros i un pernil

Aquella imatge que va donar la volta al món: el bergant amb estètica rasta que protestava contra la cimera de Barcelona -l'anterior, no aquesta que ha acabat amb Rodríguez Zapatero demanant un acord «com sigui»- enduent-se un cuixot de El Corte Inglés, preuat botí. Les manifestacions antisistema prenent els Grans Magatzems, símbol del Capital, i l'al·lotot que aprofita l'avinentesa per sortir amb el companatge davall el braç. L'individu esdevé un símbol per als anti dels anti -«quin escàndol!» «Pura bretolada»- i es va arribar a especular amb la denominació d'origen de la vianda: probablement, una de les peces més cares de la secció d'embotits?

...Què volies? Rasta sí, però no ruc.
Enfí: un annerot -eufònicament, gran expresident, els extrems sempre es toquen, indefectiblement- digne d'escalivar d'alguna manera. Una mala nit d'indigestió, per exemple. O malsons d'alka-seltzer adulterat.

Tot això per arribar on? Dona, el pernil... El súmmum de la histèria antisistema és acarnissar-se amb uns grans magatzems; d'un banc és més mal de fer sortir-ne impunement, i més encara entrar-hi en turbamulta i ostentant consignes. I ja en el gran magatzem, el símbol de l'opulència... Hom s'emportaria una peça de Versace o la televisió més gran, amb tots els extres, però la coacció s'ha d'executar en el moment indicat: no val, en aquest cas, la promesa de fer el lliurament a domicili gratuït. Que et duguis el que et duguis, te l'has d'endur posat, vaja. I no sabem quants calçons blancs Calvin Klein van desaparèixer, ni quants jocs de playstation, ni... El pernil és evident, ostentós i, a més, fa venir salivera.

Quedava aquesta reflexió latent, fins que la setmana passada, en aquestes alçades, més o manco, va Dieguito El Malo i, com un híbrid entre personatge de Mafalda i caràcter de pel·lícula neorrealista italiana, entra en un súper de la zona alta de Barcelona, segresta el personal i demana un rescat: trenta mil euros, i un pernil. L'ampolla de cava se la va endur posada. I la pregunta seria: per què volia un pernil si se'n duia 30 mil euros? Potser, i això no està escrit, ni molt menys, en descàrrec del dropo atracador, és que el pernil sí era per a ell. Potser demanava el cuixot per despistar -«senyora, no cal que em posi el més car!»- Potser ho feia, simplement, per donar exemple: diuen que va convidar totes les empleades a endur-se una panera de nadal a casa, en compensació pels danys psicològics ocasionats...

El cuixot, símbol d'opulència: una cuina que n'exhibeix una bona peça és l'enveja dels rebostos de les classes treballadores. I va Dieguito El Malo i n'exigeix un; de tot el caprabo, no se li acudeix altre botí... a part dels trenta mil, és clar...

No acaba aquí la disesrtació pernilenca a les portes del nadal. Tenim dos annerots, ja, que prenen la curada vianda com a emblema. N'hi ha un altre, el segon, aquesta setmana. Dissabte, l'egregi Rodríguez Zapatero el va esgrimir com a símbol de bona voluntat amb Alemanya... Tan bona sintonia, diuen que diu, que continuarem enviant cuixots a nom del titular -la titular, ara- de la cancelleria.... Res, que li aprofiti, vaja.

Maties Salom, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris