cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
20°

Una falsa crisi econòmica potser

Si faig de mirar-m'ho des del nostre melic occidental privilegiat de dutxa calenta i tres menjars a taula diaris, puc veure'm temptat de posar-me alarmista, potser tràgic, en matèria d'economia, i en concret pel que venim observant darrerament en el sector turístic de Menorca. Hi ha crisi, exclamen ací i allà autoritats polítiques i empresarials -sobretot els insadollables inversors. La fam i la misèria reals i concretes, però, i les mil formes d'indignitat que atempten contra la supervivència humana, diguem-ne, més canònica, romanen tan llargament allunyades de la nostra societat benestant -subvencionada s'entén-, que un qualsevol plany em sona hiperbòlic, intrínsecament exagerat. Parlar, per tant, de crisi econòmica, i referir-se'n a ella amb tendència al crit i al lament general, si no és incórrer en una pura collonada, ben poc se n'hi falta -amb perdó de la paraula.

Açò assentat, m'ensum que els savis en les matèries econòmiques, en llegir-me les anteriors paraules, agosarades i vulgars, corroboraran la meva total ignorància en el domini d'aquesta alta ciència. Jo, però, m'atreviré a replicar-los -en tot cas, sense pujar-me a les barbes de ningú- que l'economia, entesa des la l'arrel etimològica mateixa, no és sols l'administració de la casa (del grec oikos i nomos). No és, dic, la cura del llogaret particular de cadascú, exclusiu, sinó que és, principalment, l'administració de la casa global -ara sí: la casa del planeta enter, abraçant alhora totes les cases particulars i totes les regions onsevulla que hi haurà un ésser viu atiat per la subsistència peremptòria.

La meva postura recalcitrant sobre els laberíntics afers de l'economia del món desenvolupat, en efecte, se'm torna un alarmisme esvaït i relatiu, un pèl escèptic i sarcàstic, si pens la dimensió dels problemes d'aquesta mateixa economia posant-me en el context d'altres economies d'un planeta terra tremendament desigual. Com que som, però, uns purs egocèntrics -i també uns egotistes que no sabem fer res més que parlar de nosaltres mateixos-, resulta que, de seguida, esbombam una hòrrida lletania així que els tecnòcrates ens detecten la desviació de mig punt estadístic en els comptes d'explotació. O per haver guanyat mil milions d'euros, en tost dels mil dos-cents que havien previst els nostres analistes a sou -i, és clar, també el nostre afany inesgotable de lucre incessant. Davant d'açò, però, si em féu la mercè, us convidaria de dir-los-ho a les economies subsaharianes, als etíops, als pobles que habiten el con sud d'Amèrica de Chiapas a Usuaia, a tocar de Terra de Foc, als pàries de l'Índia o Bangladesh, i el de tants i tants països enfonsats en la pobresa extrema, la fam, l'explotació, els abusos o les malalties acerbes d'allò més, poblades per estols de mosques.

No ens enganyem hipòcritament. En aquesta banda del món vivim acomodats en el luxe més llampant -en certa forma redemptor, és clar, però portat a un punt insolidari. L'economia -açò és, el paper moneda, els xecs, les lletres, les hipoteques i altres menes de paper trampa, la bonoloto inclosa- fa ja un fotral de dècades que travessa una rauxa concreta i descomunal, de superabundància que hauria de fer venir-nos l'empegueïment precís. Així ho deuen veure els móns que cohabiten amb el primer, que és el nostre. Móns, vull dir, com ara el de les mancances feréstegues, el món poblat d'ulls famèlics de nadons alletats per pits esllanguits i assecats fins al desconsol. És el dit tercer món, que malviu lacerat contra les tanques de sis metres sembrades de pues, focus, metralletes i una munió terrorífica de material antidisturbis. Parl també del món en vies de desenvolupament: els països just amb el nas fora de l'aigua però espremuts, que desesperadament inunden el primer món amb la seva pròpia medecina, o sigui ofegant-lo amb una producció geomètrica, i sobretot barata, que fa estremir el capitalisme. I em referesc, encara, al món obac dels marginats: els pobres desnonats en un entorn ric a tot drap. És l'anomenat quart món, aquell que representa una mena de detritus residual, una deixalla que produeix la riquesa del primer món. És, en definitiva, el món dramàtic que jeu postrat en les drogues, la indigència, marcat per tantes i tantes nafres brutals com a subproducte del benestar.

Em dispensareu, emperò la meva moral no s'acaba de creure prou la nostra proclamada crisi econòmica. No hi ha crisi, per mi, en el sentit sensible del mot. Jo no sé quants gavadals d'euros no han consolidat enguany els homes de negocis amb destinació als seus comptes bancaris personals -després d'imposts, és clar! El que sí es cert és que la crisi, anunciada com a tragèdia econòmica general, és falsa -més precisament fal·laç. És el cas de Menorca. Titllar el seu sector turístic d'afectat per una crisi, em sembla inexacte. M'adon que la cosa no rutlla, i que la màquina va de mal borràs. Ara: el problema, en realitat, és ben bé un altre. El turisme de l'illa trontolla malapta enmig d'una desorganització formidable. Us ho acabaré un altre dia.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris