nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 16°
14°

Trafalgar no surt als mapes

S'han complert 200 anys d'una de les batalles navals més decisives de la història, la que van lliurar la flota anglesa i una esquadra franco-espanyola no gaire enfora del cap de Trafalgar (Cadis). Era el 21 d'octubre de 1805. El resultat va ser una aclaparadora victòria anglesa, l'eliminació d'Espanya com a potència naval i un impediment cabdal per als somnis napoleònics d'envair les illes Britàniques i dominar Europa. Des de llavors, comença el domini mundial britànic, que duraria 150 anys, quan la capital de l'Imperi deixaria de ser Londres per ubicar-se a Washington (o a Nova York, si consideram que l'imperi que importa és el financer). El declivi espanyol havia començat molts anys abans, al segle XVII, que el paper de potència havia passat a la França borbònica, però Trafalgar suposà, sens dubte, un punt de no retorn, que culminaria el 1898 amb el Tractat de París on Espanya cedia Cuba, Puerto Rico i Filipines als EE.UU. d'Amèrica. («Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra...» sentencià Jacint Verdaguer aCanigó).

Què feia, doncs, divendres passat a la badia de Cadis el Ministre de Defensa i gran nacionalista espanyoJosé Bono juntament amb els ambaixadors de França i Gran Bretanya, i els alts comandaments de l'Exèrcit? Commemoraven la derrota i reflexionaven, amb mentalitat moderna, sobre l'immens poder destructiu de les armes i la idea que les guerres de les grans potències no tenen sentit per a ningú? En dubt molt; pens, més tost, que celebraven, al més pur estil patriòtic, l'heroisme dels Gravina, Villeneuve, Alcalá Galiano, Churruca i Nelson (per cert, els dos darrers militars hi deixaren la vida en aquella ocasió, on també moriren uns cinc mil marinerets anònims).

El mateix dia, a Trafalgar Square (Londres), l'orgull britànic oficiava també una reial cerimònia. A Trafalgar va morir, paradoxalment, l'almirall vencedor, Lord Nelson. No sé si la casa Beltran fabrica encara als alambins de Maó la seva ginebra més refinada, que duia el nom del famós mariner anglès. De fet, no sé si la casa Beltran encara existeix o va ser xuclada per la marca Xoriguer. La meua afecció al gin no arriba a tant. El que sí sé és que The Golden Farm era el nom que tenia pels volts de finals del segle XVIII la magnífica finca que encara destaca, pintada de vermell, a la vorera nord del port de Maó. La llegenda conta que, en una de les seues estades al port més segur de la Mediterrània, el famós Lord, que duia un ull tapat per ferida de guerra, va viure un romanç apassionadíssim amb una dama excepcional, Lady Hamilton. Com a tal llegenda pot ser creïble, però com a fet històric sembla que és totalment fals. Què hi farem! Què hi fa que sigui mentida, si la mentida és poètica -va escriure en rima el poeta forneller Gumersind Riera. I un poeta excel·lent, Antoni Vidal Ferrando, fins i tot va escriure un poemari, magnífic com tots els seus, intitulat Cartes a Lady Hamilton (1990). El poeta santanyiner (que per temps va fer de mestre d'escola a Maó i que era amic coral de l'algaidí d'es Castell, en Miquel Vanrelde mort tan fresca), com si fos un altre Nelson escriu «paraules lila» a una Lady Hamilton imaginada: «En aquesta illa en què no et vaig fruir, / et tornaré voler sense cronògrafs / i, en homenatge, garses impossibles / retornaran d'enlloc com, tenaçment, / a cada primavera les encloves».

Menorca fou britànica una temporada llarga i després fou independent, com ho fou Malta, que ara és Estat de la Unió Europea. Menorca només ho fou uns dies de l'any 1810 -ho va historiar magistralment n'Andreu Murillo. Els catalans (la nació somiada: I had a dream), hauríem pogut esdevenir nacionalment sobirans quan els anglesos estimulaven la independència d'alguns països com el nostre. Ho feien per por a l'impuls napoleònic; però després del canvi de bàndol espanyol contra Napoleó Bonaparte, totes les promeses se'n van anar en orris. Així que, després de les guerres del francès, els Països Catalans vam patir la mateixa sort que el Kurdistan 185 anys més tard. Això recordava J.J. Navarro Arisa a les pàgines de l'Avui («Memòria d'un vell combat»), hores abans que eCorrellengües en els prolegòmens del Barça-Osasuna desplegàs el mapa d'una àrea nacionalitària europea sense Estat, que va «de Guardamar fins a Salses, de Fraga fins a Maó». O és que està prohibit mostrar en públic els límits d'una realitat, si més no, històrica, cultural i lingüística? On hi ha violència en el fet d'afirmar amb veu ben forta, com va fer Joel Joan davant milers de telespectadors, «Visca els Països Catalans»? I ja la tenim armada: els violents de mena, que no saben que ho són perquè ho han estat sempre; els dominadors de mena, nostàlgics d'un ahir imperial; els abanderats de mena, que obliguen a situar el drap simbòlic seu sempre que n'oneja un altre (mentre als edificis «seus» a casa nostra només hi cap la seua...); aquests han apel·lat al Comitè Antiviolència en l'esport perquè imposi una sanció exemplar al club que és més que un club per permetre l'exhibició d'un mapa no oficial a Espanya. Un mapa que mostra uns països units per una llengua, que ells no es cansen de negar i de perseguir; una llengua, que és diversa i una, malgrat que l'anomenin amb un o altre gentilici; la llengua nacional d'un poble esbocinat en fronteres administratives estatals i de «comunidades autónomas», que tenen tanmateix les quatre barres en llurs senyeres respectives. Aquests torsimanys interessats de la història, quina barra que tenen, quina immensa barra!

En fi, que quan la premsa espanyola publica enquestes preguntant als espanyols si els catalans som o no som una nació, ves per on, a mi m'agradaria que algú demanàs si «tenim fe» en la unitat d'Espanya, o si ens agradaria ser britànics, o si tenim l'ànim conformat per aguantar fins al mai -ho diré amb paraules intraduïbles, perquè a tu no et podran ofegar, estimat Antonio Machado!- les envestides de l' España miserable, ayer dominadora, / [que] envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora... i tota la règula d'interessats lectors de la Constitució, que la interpreten sempre granant ad domum suam. Aquí no vindria gens malament bullir olles senceres de te de coes de pansa, que diuen que activa la memòria, i així explicar als milers de joves que no hi eren el 1978 per votar la Constitució, que molts dels qui ara diuen defensar-la són els qui aferrissadament s'hi oposaven, especialment contraris al Títol VIII, el de les Autonomies. I els qui, després del cop d'Estat del 23-F de 1981 (per què dir-ne «intent de cop d'Estat» si finalment va aconseguir canviar el rumb de la democràcia espanyola, desactivant-ne algunes de les seves més potents palanques de transformació?), imposaven una lectura restrictiva i esbiaixada del text constitucional, la mateixa que ha acabat essent sacralitzada pels actuals «constitucionalistes», a qui tanta feredat els provoca que la gent sigui més lliure. L'exercici de llibertat sobirana, requisit sense el qual ningú no pot ser realment solidari.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris