nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

Macrourbanitzacions: la pèrdua de la cordura

La urbanització de Mallorca és el que es desprén dels plans constructors de la coalició entre els conservadors i els nacionalistes de dretes, que semblen actuar sense fissures en aquesta estratègia de macroconsum territorial. La perspectiva d'una Mallorca que perd bona part dels seus referents rurals, tant físics com de caire cultural, es troba implícita en els projectes expansionistes que alimenten el PP i, malauradament, també UM. Però cal dir que aquesta progressió urbana que suposa la construcció desplegada a Mallorca no és nova: ja fou albirada fa trenta anys des del món acadèmic. En efecte, el 1974 i en una trencadora tesi doctoral -El sistema urbano de Mallorca- que fou, no obstant això, molt criticada, l'enyorat professor Albert Quintana indicava que Mallorca estava vertebrant un sistema urbà, que s'expandia en funció de l'avenç de la construcció i de l'existència gradual de serveis diversificats en un territori molt escàs, fruit de l'embranzida turística. Quintana, un jove docent d'enorme solidesa teòrica, aventurava una illa presidida per un entramat gairebé radial, molt interconnectat, que aplanaria les comunicacions entre Palma, Inca, Manacor i el nord de Mallorca, entenent així que aquests eren els focus econòmics de major solvència a la balear major. La idea recordava l'extensió per agregació de la capital -com s'ha esdevingut a molts indrets del món-, que en el cas de Mallorca significaria, amb el decurs del temps, la gènesi d'un territori altament urbanitzat.

El tema que apuntà Quintana -i que l'investigador observava amb preocupació- es fa molt més tangible amb els projectes del govern conservador i del seu soci nacionalista. Les infraestructures viàries i les noves urbanitzacions que s'en vinculen infereixen la formació de possibles connurbacions, que abastarien des de la mateixa Universitat fins a prop de Marratxí, fent una mena de «cosit» urbà: l'enllaç d'àrees considerades com a dormitoris amb espais de feina cada vegada més estesos físicament. Endemés, el projecte d'engrandir l'aeroport de Palma -que passaria a recepcionar cada any quaranta milions de passatgers, el doble que en l'actualitat-, configura una peça clau que descansa, de manera estricta, sobre l'increment en la vinguda de turistes. El corol·lari d'aquesta situació previsible és l'increment poblacional i, com a derivada essencial, l'augment de la densitat. A un llibre recent (La construcció territorial de Mallorca) el professor Onofre Rullan -un gran admirador de Quintana i continuador de la seva obra- explicita que, entre d'altres problemes generats pel creixement de la construcció, es troba aquesta important externalitat de l'estrés demogràfic: actualment, la densitat se situa al voltant de les tres-centes persones per quilòmetre quadrat en plena temporada turística, una xifra que col·loca Balears en general -i Mallorca i Eivissa en particular- a la cimera de les poblacions occidentals amb densitats més elevades. Contenir el creixement i aturar la destrucció territorial, ve a conclure l'expert, hauria de representar un eix cabdal d'actuació política, per tornar justament a xifres de densitat que no trastoquin allò que els ecòlegs i els economistes que tracten temes ambientals anomenen «capacitat de càrrega» d'un espai geogràfic.

Però la realitat de la política balear té poc a veure amb tot això. Assistim a un plantejament urbanístic de primera magnitud, d'unes dimensions econòmiques gegantines i amb un impacte ambiental i social fora mida. Endemés, algunes accions concretes estan presidides per la més fosca de les opacitats, la qual cosa obre les espurnes de les sospites. El cas més eloqüent és el de la construcció d'un nou hospital a Son Espases. Els veïnats s'han decidit, des de fa molts mesos, a fer paleses les seves protestes front a n'aquestes propostes conservadores, avalades per l'actitud d'una Unió Mallorquina que acompanya una estratègia política difícil d'entendre, força perillosa per als seus propis interessos estrictament electorals. Màxim si atenem el conjunt que defineix les coordenades del Partit Popular, d'intensa crispació i d'enormes contradiccions, que abasta aspectes de tota mena, en els que els discursos varien en funció dels interlocutors: els que afecten els nacionalismes i la represa de les euroregions, les polítiques de finançament autonòmic, els models de gestió a les entitats públiques, les orientacions ambientals i energètiques, les relacions amb les autonomies, conformen elements en els que la col·lisió frontal ha suposat, a Balears, la criminalització dels discrepants. El gran Voltaire, un liberaavant la lettre, diria a n'aquests arrogants implacables que les societats modernes han transitat, en el seu procés d'avenç intelectual, pels camins de la tolerància i no de la intransigència. Aquesta darrera cal reservar-la als fòssils del pensament, als que marginen el raciocini, als que estiren els teixits socials fins als extrems de les ruptures. És cada cop més urgent que la cordura retorni a la vida política. I, a Balears, valdria la pena que els conservadors entenguin que una majoria absoluta no representa gaudir -Hegel rediviu- de l'absoluta raó.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris