nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 17°
14°

Quadern de viatge

Dissabte, 15.- Com cada any, la concessió del premi Nobel de literatura, que no pot ser declarat desert, ni dispensat, en benefici pòstum, a autors que ja gaudeixin, a causa de traspàs, natural o voluntari, de millor mort en una altra vida, no ens descoratja gens, als perifèrics, ans ben al contrari, ens atia l'atreviment de l'ambició, puix que se'ns obre una nova, llunyana, minúscula finestra a l'esperança de ser, algun dia, premiats i, en conseqüència, immortalitzats, per les nostres obres literàries mai no llegides, malgrat no ser inèdites. A tots els escriptors amb escassos lectors, escassesa agreujada per la pertinença, i la fidelitat, que es considera compromís poc modern, a cultures mínimes amb llengües en trànsit, ens estimula el fet que, amb freqüència, l'Acadèmia Sueca concedeixi el cada cop més desprestigiat, però substanciós, guardó, instituït amb el llegat del descobridor d'explosius, com ara la dinamita, matèries de destrucció que feren els combats més sagnants, les batalles més mortals, les guerres més lucratives, no només per als traficants, a escriptors que ningú no coneix i, sobretot, que ningú no llegeix, inclosos els mateixos membres del jurat. Es té la sospita, en alguns casos la certesa, que, fins i tot, podria haver-hi autors que mai no llegeixen allò que escriuen, la qual actitud, tot i que contradictòria, potser infactible, i d'aparença insensata, podria suposar un símptoma d'intel·ligència enmig de tanta estupidesa literària. La dimissió d'un d'aquests membres, presentada precisament per la mala consciència d'haver atorgat la distinció, l'any passat, a l'escriptora austríaca Elfriede Jelineck, a la qual autora atribueix, molt generosament, una obra mediocre, posa de manifest que els premis literaris, tots els premis literaris, estan sota sospita d'atendre interessos bastards, enforats d'exigències qualitatives, sotmesos a demandes industrials, polítiques, àdhuc ideològiques. Tanmateix, l'objectiu d'alguns escriptors és escriure millor, la qual intenció, de naturalesa absurda, car ningú no cerca, voluntàriament, la dissort o el dany, si s'assoleix, doncs, la millora, d'estil, sintaxi o conceptual, d'altra banda defecte infreqüent, els allunya de ser premiats i de ser llegits. Paradoxalment, com millor escriuen els escriptors, més s'allunyen dels lectors, car aquests exigeixen escriptures desproveïdes de dificultat i, fins on sigui possible, desproveïdes de literatura.

Dimarts, 18.- La primavera d'hivern té l'atmosfera cristal·lina, lleugerament líquida, sovint entelada de boires que, al migdia, i encara abans si el sol venç l'espessa nuvolada que s'arrossega, s'esfilagarsen i escampen, tornen l'aire diàfan, l'horitzó precís, el perfil dels arbres nítid contra el celatge. Vinyes, noguerars i castanyedes tenyeixen, amb els brancams rovellats, l'itinerari de tardor: tons terrosos que oscil·len entre la gamma d'ocres, sienes i daurats, els vermells ardents abans d'extingir-se sota el fred, i l'oxidació de substàncies orgàniques: pells i fulles, escorces i fruits. Entremig, feixes, clarianes de conreu sense guaretar i pastures. Ocades i ramats de vaques rostollant. Una riera, la remor de la qual travessa el silenci del bosc, espesseït per la brossa; un canal, d'aigües quietes, cenyit entre dues fileres de pollancres; el corrent plàcid del riu sota el pont; la gavarra que llisca, sobre la superfície, vers la resclosa. L'estreta carretera serpenteja el cor d'Aquitània, la regió històrica a la qual pertanyen els departaments de la Dordonya, la Gironda, les Landes, Olt i Garona, el Perigord. Ara i adés, en el trajecte dolç, que transcorre entre turons sense pressa, un llogaret, una bastida, unes cases de possessió, encerclada de tàpia la clastra, un castell encimbellat, un colomer, un vilatge: Domme, La Roque Gageac, Limeuil. Potser els paisatges més bells de França es troben dins el triangle que formen les ciutats de Bordeus, Tolosa de Llenguadoc i Llemotges. Le Buisson de Cadouin, Les Arques, Paunat, i cent sagreres i poblets de construcció sòlida, tossuda, puix que han guanyat la pau d'existir evitant l'esbaldrec, suportant la solitud dels dies feiners, el brogit dels vents, tempestes i aiguats, invasions de vàndals i turistes, resistint la seducció d'enderrocar-se i esdevenir runes, clapers enmig del camp. El silenci de tardor és fi, net, olent a fenc, a tòfones, a bolets, a confitures. Un dels dies fem nit a Trémolat, a les cambres d'una antiga cartoixa convertida en hotel. El trespol de fusta cruix sota les catifes. Tot és bla, acollidor, somnolent, dins un edifici que més sembla casa pairal que monestir. Ens diuen que l'escriptor nord-americà Henry Miller hi sojornà una llarga temporada, potser escrivint, al vell allotjament, però cap pàgina del seu esperit no restà a les estances. Al castell de Mercuès, on dormim com els antics bisbes de Càors, el tronc majestuós d'un cedre del Líban sembrat l'any 1782. Hem ajuntat les nostres imatges en el destí d'una mateixa fotografia.

Lluís Maicas, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris