algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

Josefina Salord i el joc de miralls

La professora Josefina Salord és una de les intel·lectuals menorquines més sòlides, més coherents del panorama insular d'ara mateix. És clar que podríem esmentar-ne d'altres, de verament brillants, però potser no tindran les qualitats, com ella, posades a favor de l'obra generacional i sí, en canvi, enfocada a la creació de l'obra intel·lectual pròpia, curada amb ambició simplement personal, o per a glòria individual d'un mateix. No és aquest, dic, el cas de Josefina Salord. A més de bastir el seu propi pla de publicació i recerca -que objectivament excel·leix-, s'ha erigit en mentora de l'obra de tota una generació cultural menorquina. A tothom guia, amb tothom col·labora activament, fins esprémer tones del seu temps que hauria de dedicar als projectes propis. Alguna vegada he opinat que la mestria de Josefina Salord té un tret precís peripatètic, en el sentit de ser font constant d'ensenyança, dins i fora de les aules, adés quan tractau ací i allà, adés quan li feu una consulta, o quan la requeriu per a una o altra tasca directiva. A ningú no gira l'esquena mai, i aporta el que sap -que és moltíssim!- on se li demana. És tan elogiada pel que produeix com pel que ajuda a produir. El seu perfil intel·lectual, idò, no només la fa a ella conspícua, sinó que redunda en els mèrits -en l'esforç de redreçament- del conjunt de la seva generació històrica. És d'aquells personatges purament i providencialment medul·lars d'un temps i d'un país. No en neixen sovint, però quan posen els peus en la terra, esdevenen fonamentals, literalment catalitzadors. I benentès que no parl de figures d'ivori que romanen incontaminades en el seu castell de saviesa, aclamades per l'aplaudiment social i mediàtic -uns tipus públicament divinitzats però solitaris-, no, res d'açò. No em referesc a les vaques sagrades, que sempre n'hi han d'haver. En realitat, parl de savis posats en el carrer, en el pols diari de construir -o reconstruir- la cultura, arromangats en el fang, i ajudant, ensems, a pastar el fang dels altres. El fet, absolutament important per mi, pren forma de la mà de Josefina Salord en un fascinant joc de miralls: fer i ajudar a fer a dos nivells, per tal que els fragments es mirin i remirin mútuament fins reconèixer-se. Un: els miralls de Menorca per a Menorca; i, dos: els miralls de Menorca per a la resta de la cultura catalana, i així tot ben garbellat.

El peculiar capteniment de la professora, lluny de cloure's en els vores estretes de la Menorca que engavanya -la Menorca, vull dir, mel·líflua que es vol endògena i roqueta-; lluny d'açò, deia, s'ha esforçat a impel·lir una projecció tenaç de la cultura tota de l'illa, fins a inserir-la en el mapa de l'àrea lingüística entera. I açò, amb la noble idea de superar el paper residual que havem llargament ocupat des l'època dels il·lustrats -dit ara més o menys, però Déu n'hi do amb quin avanç notori d'ençà dels Ramis i tota l'allau de personalitats d'aquells anys.

Va tornar a l'arrel nadiua devers 1993, després d'una absència que es remuntava als anys universitaris. Podria haver-se fàcilment acomodat a Barcelona, benvista i respectada pel món acadèmic d'allí. Però, en un moment de la vida, va judicar conseqüent de restablir-se a l'illa i, així, d'acceptar el compromís amb la terra feble. Vingué animada pel repte, primer, de cosir la cultura menorquina per dins, allí on presentava els pitjors esquinçalls. I, després, per tal de connectar-ne els resultats amb el marc ampli i essencial del qual en forma part. Calia allò que la mateixa autora ha anomenat la tasca de cartografiar la cultura menorquina, per propiciar-ne, després, la recomposició del mapa complert de l'àrea lingüística. O dit altrament: calia retornar la paraula als morts per recuperar la polifonia perduda. Semblant deure, és clar, s'ha desplegat, a través de la seva acció personal intensa, en una doble faceta cívica i cultural. I bé, de llavors ençà la contribució resultant hi ha estat molt plausible. És més: matisaria jo que ínclitament valuosa. Ha pres molta volada aquests anys, en forma d'edicions, cicles, conferències, ponències i tota una àrdua labor de trencaclosques, sovint des de baix, partint de zero. És per açò que també ha contribuït a edificar, inequívocament, el joc de miralls de la cultura catalana de Menorca de dins cap a defora. Els corrents intel·lectuals i de cooperació formen avui un cabdell admirable, sense precedents potser. I ella, a costa de culminar l'obra pròpia, encara roman al peu del canó. Entretant, ens permet, a banda i banda de la geografia cultural, de refer la trencadissa que havíem patit, i que tantes estelles féu en el vitrall fràgil d'aquesta llengua i cultura mil·lenàries que abraça les Illes, Catalunya, la Franja, el Rosselló, el País Valencià, l'agresta Andorra i fins la microscòpica molècula resistent de l'Alguer de terres sardes en mar. De tot plegat, en fi, Josefina Salord hi fa de raig de llum que vertebra el joc de miralls. Res no té d'estrany, clar, que el novembre, a Catalunya, li hagin de lliurar el Premi Lluís Carullla d'Acció Cívica.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris