nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
17°

La lògica de Pepiño

El nou Estatut de Catalunya ha deixat clar, de moment, que els conservadors ens odien i els socialistes ens comprenen. Hem d'ésser optimistes, per tant, els catalans, i hem de dir que tenim la botella mig plena en lloc de mig buida? Si tenim esperit servil, sí. Però anem a pams. Ens comprenen, els socialistes. Però no ens tenen ni la meitat de la consideració que demostren al poble saharià, i quedi clar que li'n demostren ben poca. Per afegitó, potser sigui més ofensiva la comprensió que l'odi, sobretot si aquesta comprensió s'inspira en una confraternitat beata i estantissa. El tracte que donen el Partit Popular i el PSOE a Catalunya, té molt a veure amb la tàctica que empren el policia dolent i el policia bo quan interroguen un detingut. L'un amenaça d'estomacar-lo i l'altre el convida a fumar. Tanmateix, ambdós pretenen rompre la seva resistència moral. Al marge de l'Estatut que surti aprovat de les Corts espanyoles i que serà anunciat amb so triomfal de trompetes des de la «cuesta de San Jerónimo», tot fa pensar que els catalans en sortirem malparats. S'estan trencant un a un, els esquemes de convivència, de solidaritat, de diàleg, que des de sempre donaven sentit a la voluntat de pacte imposada pel catalanisme burgès. Ni la possibilitat d'impulsar, des de Catalunya, un Estat federal (mai no arribarà el federalisme a Espanya), ni de constituir Catalunya en una república federada a l'Estat Espanyol (quina utopia!), ni d'aconseguir la independència per la via pacífica (ja sent el clam de Madrid), no se'ns ofereixen com a camins transitables. En realitat, no tenim ni camins ni caminois, els catalans, per a tirar endavant. No ens enganyem. Als trenta anys de la mort de Franco, ni tan sols no tenim garantida la unitat lingüística del català ni la normalització de l'ús social a tots els territoris de parla catalana. La democràcia s'ha consolidat a Espanya, però no en la mateixa intensitat a Catalunya (o, si ho preferiu, digueu-ne terres catalanes o Països Catalans). Les protestes que ha generat el nou Estatut ho posen en evidència. El Partit Popular pretenia que no fos admès a tràmit a les Corts, la qual cosa era una manera de desposseir de legitimitat el Parlament de Catalunya com ja es va fer l'Octubre del trenta-quatre. El PSOE no ha volgut arribar tan enfora, tot i que ja avança els retalls que practicarà en aquest i en aquell article. Bé. Ja s'encarregaran les parts implicades de vendre'ns el text que sortirà aprovat del Parlament espanyol com a peix viu que bota encara que sigui un cove de peix pudent. D'això en saben. Allò que no podran esvair així com així són els sentiments de frustració i de rebel·lia que, de mica en mica, es fan presents en el cos social. Conservadors i socialistes ens diuen com hem d'ésser. Ens volen tutelar i esperen que els agrairem la tutela. Pepe Blanco -no el que canta «Cocidito madrileño», sinó el que remena el cullerot més que una mestressa de casa amb set fills per la cuina del carrer Ferraz, 70-, ha dit textualment que «la definición de Cataluña como nación puede ser constitucional, pero no conveniente». Els seus, d'això, en diuen subtilesa política. Moltes altres persones, en canvi, ens sentim insultats, menystinguts. Per entendre'ns, un caporal africanista no hauria estat més groller. Allò que parlant com parla demostra Pepiño -el gran Pepiño, l'estimat Pepiño, l'indispensable Pepiño: el Pepiño que porta el país al cap, Mare de Déu amb Pepiño!- és una frivolitat i un cinisme alarmants. I buidor. Molta buidor. Tanta buidor...!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris