cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
16°

Aquells entranyables «picadors»

L'altre dia passava per davant el cafè Zurich de Barcelona i vaig sentir que em cridaven.

Em vaig girar i vaig veure un senyor calb i gras que corria cap a jo, tota la seva cara feta rialla. No sabia qui era. Mentre anava parlant, una imatge s'anava formant al meu cervell; fonia el greix i repoblava la seva deserta closca amb una frondosa cabellera arrissada. Vaig anar fent memòria i finalment vaig identificar en Toni: un dels més famosos picadors de per S'Arenal la dècada dels seixanta, terror de les estrangeres i motiu de molts de plors de mallorquines abandonades quan el sol començava a il·luminar els primers cabells rossos de la temporada. Era dels que a les mallorquines mos anomenaven «flassades»: només érem útils a l'hivern.

Veïnat i company d'aventures del meu germà a l'estiu, cada vespre nosaltres, les respectives germanes, contemplàvem sornegueres com se feien les piules per anar de «pica». En Toni era dels anomenats nins «litris»: de polo i calçons d'una immaculada blancor, colònia «Brummel» i fill de soci del Club Nàutic.

Hi havia vàries castes de «picadors»: els treballadors d'hostaleria, majoritàriament peninsulars, que de dia sempre anaven mig adormits. Al·lots de cabells negres lluents de brillantina, calçons estrets marcant «paquet», amb pinta a la butxaca posterior i flairant a Lucky. Entre la dura feina, poc dormir i les sueques que els passaven de dos pams, molts acabaven a Caubet.

Altres eren els que baixaven dels pobles el dissabte vespre, vestits de diumenge i amb la moto sempre a punt per envelar-li cap al pinar més pròxim amb la conquista de torn.

Encara que fossin molt diferents entre ells, tots tenien una cosa en comú: la caça i captura d'aquelles exòtiques dones vengudes de països llunyans amb fama de lliberals i després bravejar de les seves conquistes. Supòs que moltes vegades tornaven amb el sarró buit, però no ho haguessin volgut reconèixer per res del món; hi anava el seu prestigi de mascles conquistadors.

Ara, quan pens en en Toni i tants com ell que en aquella època mos pareixien l'encarnació del dimoni em vénen molts de records al cap; records de quan, escandalitzades, escoltàvem els dematins a la platja el relat de les seves aventures nocturnes, ornades per tota casta de detalls sobre els estranys costums d'aquelles dones; record també les descripcions de sumptuoses robes interiors, d'olorosos perfums parisencs i de les begudes i menjars exòtics a què segons ells, els havien convidat; tot plegat em fa rialles quan ho compar amb els costums d'avui en dia. En el fons eren molt innocents i les seves figures de grans seductors casolans, amb el pas del temps, esdevenen realment entranyables...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris