algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
20°

Abandonats al desert

Jorge Luis Borges té, al volum de narracions El Aleph, un breu relat titulat Los dos reyes y los dos laberintos. El mestre argentí hi conta la història d'un rei de les illes de Babilònia que va construir un laberint tan perplex i subtil que els homes més prudents no gosaven entrar-hi, i els que hi entraven s'hi perdien. Una dia, el rei de Babilònia, va fer entrar al laberint un rei àrab que havia anat a visitar-lo, per mofar-se de la seva simplicitat. El rei àrab va errar tot un dia pel laberint però va demanar ajut diví i va aconseguir sortir-ne. Passat el temps, el rei àrab va atacar el rei de Babilònia i el va fer captiu. El va fermar sobre un camell i el va portar al desert. Val la pena seguir el desenllaç de la història en versió íntegra i original: «Cabalgaron tres días y le dijo: '!Oh, rey del tiempo y substancia y cifra del siglo!, en Babilonia me quisiste perder en un laberinto de bronce con muchas escaleras, puertas y muros; ahora el Poderoso ha tenido a bien que te muestre el mío, donde no hay escaleras que subir, ni puertas que forzar, ni fatigosas galerías que recorrer, ni muros que te veden el paso'. Luego le desató las ligaduras y lo abandonó en mitad del desierto, donde murió de hambre y de sed».

És improbable que rei Mohammed V del Marroc sigui lector de Borges, però deu conèixer prou el seu país per saber que amollar algú enmig del desert equival a condemnar-lo a un infern sense fugida i a una mort lenta i cruel. No sé si la realitat supera la ficció, com se sol dir. El conte de Borges supera la història real dels immigrants subsaharians abandonats al desert en finor intel·lectual i en atmosfera de llegenda antiga. La història real dels immigrants del desert supera el relat del mestre en cruesa: no són un home, sinó molts, els que s'enfronten a aquest laberint impossible, i no ho fan després d'una vida de luxe i refinament sinó com a cruel desenllaç d'una existència fugint de la misèria. Ens imaginam el rei de Babilònia, presoner del rei d'Aràbia, en un escenari de postal de dunes daurades. Els negres presoners del rei del Marroc, en canvi, els hem vists sobre la hamada, la duríssima plana pedregosa que coneixem els que hem visitat els campaments de refugiats sahrauís. Al museu de la Fundació March del carrer Sant Miquel hi ha un llenç de Miquel Barceló que retrata perfectament aquest paisatge: és una recreació artística, naturalment, però per això mateix posa de relleu la seva naturalesa de buit perfecte, d'imatge del no-res.

Les responsabilitats pel destí tràgic dels immigrants que agonitzen en aquest infern de la hamada van més enllà del règim despòtic del Marroc. Espanya, Europa, el Nord, no poden quedar-se satisfets denunciant les violacions dels drets humans que comet el nostre veí del Sud. Al cap i a la fi, és al nostre territori on volien arribar. Àfrica s'enfonsa, i ja s'ha repetit que mentre Àfrica s'enfonsi no hi haurà tanques prou altes per aturar la desesperació dels que fugen de la fam. Tampoc no bastarà l'immens laberint del desert del Sahara per amagar tant de dolor. De moment, nosaltres som els protagonistes d'una història en què els que tenen bona part de les possibilitats de salvar Àfrica del naufragi abandonen les seves responsablitats en el laberint de les bones paraules, la impotència i la por als que són diferents.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris