nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
24°

Substitució nacional

Ja fa temps que detectam més d'un símptoma que acreditaria que som un país a mig fer i per definir. I, el que és pitjor, hi ha més d'un punt indicatiu que ens fa pensar que ni ens acabarem de fer, ni ens autodefinirem, sinó que, més aviat, ens dissoldrem en una altra definició. Durant anys -sobretot els vuitanta- es va produir un cert miratge. Aquest miratge es fonamentava en diverses circumstàncies. Una primera circumstància era la desorientació de la dreta espanyola. El nou règim democràtic, la transició política i l'estat de les autonomies eren canvis que la dreta sucursalista afrontava sense cap estratègia. I aquesta desorientació afegida a la feblesa de l'estructura central va provocar uns governs de Canyelles que anaven -o feien la sensació d'anar- una mica per lliure. A nivell d'identitat semblava que el govern autonòmic podria no ser un motor en la recuperació, ara bé, també semblava que no seria un obstacle, de fet, es veia com en el deure de fer algun gest favorable. Tothom tenia la sensació que la mateixa dreta no hi creia gaire en aquests gests, com la Llei de Normalització Lingüística, ara bé, el clima era que la dreta se'n fotia de la identitat, però mantenia una certa fidelitat de pa amb sobrassada i arròs brut. Una segona circumstància d'aquest miratge que podíem conformar unes polítiques pròpies estaria relacionada amb el triomf a nivell de minories i en el món de les idees del nacionalisme. Semblava que el missatge emès pel nacionalisme informava, amb més o manco mesura, tot el debat públic i, per tant, també els partits amb seu a Madrid es veien en l'obligació d'incorporar elements autòctons en el seu discurs. Una tercera circumstància és que l'eclosió de la migració encara estava per arribar. Lògicament aquesta no era la conjuntura ideal per a la renacionalització, però si que era una conjuntura que oferia força expectatives que amb una passa més seríem en bona disposició de redreçar la travessia del nostre vaixell col·lectiu. La tornada del PP al Consolat de Mar ha marcat una nova època. Una època exemplificada en la introducció del castellà en el discurs del debat de política general. Quan el President Matas s'adreça a la immigració en castellà està destrossant tot una línia de pensament sobre la integració, està assumint de manera activa la substitució nacional. L'elecció de llengua a l'escola és una bomba de rellotgeria que està començant a esclatar. IB3 un bunyol indesxifrable. La nova època es caracteritza precisament perquè s'ha entrat en el conflicte, no n'hi ha prou en deixar fer a la inèrcia, hi ha una voluntat d'accelerar el procés. I coincidint amb aquest canvi qui està desorientat és la nacionalisme que no és capaç de bastir respostes eficaces davant la tempesta. En Canyelles va aprovar una proposta de reforma ambiciosa, una proposta que si es vol era pur electoralisme per ofegar el PSOE, però era una millora substancial. D'aquell gest, frívol si es vol, però amb fortes connotacions a nivell sociològic, hem passat a una moratòria. De demanar el «cel» a aturar qualsevol petició. Com diu en Pere Serra sembla que anam cap endarrere com els crancs. La insensibilitat de la nostra societat ja sé que és desencoratjadora. Tanmateix, hem de perseverar, hem d'insistir. No només hem de denunciar un determinat estat de coses, sinó que hem de continuar intentant oferir alternatives i solucions als reptes col·lectius. La substitució nacional s'ha desacomplexat; i els que veiem amb preocupació això, el que no hem de fer és acomplexar-nos. Certament, hem de repensar i actualitzar estratègies i continguts. Però ho hem de fer amb aquesta voluntat de guanyar el futur. Hi haurà moments millors i moments pitjors, allò cabdal és mantenir el rumb de la nau.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris