cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

Benigne Palos, una fita de l'excursionisme mallorquí

Una fita, dins el món excursionista, és el muntet de pedres que serveix per senyalitzar el recorregut, per no perdre el camí i per orientar-se en els punts delicats o confusos, en els entreforcs i cruïlles. Benige Palos i Vadell, persona afable, amatent, cordialíssima, ha emprès la seva darrera excursió, ha arribat dalt la carena, i allà ha col·locat la darrera fita. De fet, tota la seva biografia es personifica com una de les fites rellevants de l'excursionisme mallorquí. El seu itinerari vital és una llarga ruta fitada d'experiències i d'aportacions que ens orienten als que anam darrera les seves petjades.

Ens animam a caminar amb en Benigne; així, tot just acabam d'emprendre la marxa, i ja sorgeix la primera fita, ben llunyana en el temps: es tracta de la seva primera excursió, que féu amb la Joventut Seràfica, un diumenge de l'any 1928; una memòria prodigiosa i una conversa de bon comunicador ens ho recordava fa poc temps: «d'Algaida a Randa i a Cura, per camí de bístia». La segona fita ens descobreix la seva participació en el Grup Excursionista del Foment del Turisme; són anys d'aprenentatge en l'entitat més veterana de l'excursionisme mallorquí. La ruta s'endureix, passam gorgs i fondalades, travessam la terrible Fosca, i l'any 1947, trobam Benigne Palos bastint les pedres d'una altra fita: amb Pere Darder i altres fundaren el que fou la primera colla que tingué el nom de Grup Excursionista de Mallorca, que més tard s'integrà en el GEM actual. El tirany no es perd, les fites no demanquen i el guia no decau; ara, s'alça esperonejat per una ajuda inestimable, la seva esposa Francesca Nadal. Les fites són també organització, convocatòries, per passar en col·lectivitat les roques nues i cantelludes: el 1952 Benigne Palos tingué la iniciativa d'introduir a Mallorca la celebració de la festa de sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyencs, cita que encara avui en dia se celebra anualment.

El 1956 en Benigne corona un somni fora-Mallorca: l'expedició a l'Aneto. En tornar, posa una fita novedosa, que ens mostra la faceta de pioner de l'excursionisme en l'aspecte de material i equipament: «A l'Aneto vingué un grup de francesos amb cordes de nylon que no pesaven gens. En davallar, a Barcelona compràrem la nova corda. Poc després vaig demanar a un sabater d'Alaró un tipus de botes copiades de les 'trappeur' franceses, però amb la sola de roda de camió. Dos o tres anys més tard vaig tornar a demanar unes altres sabates. El sabater no podia creure que les hagués destrossades, ja que l'home pensava que durarien tota la vida».

Mentre, l'estiu de la ruta asseca els rierols; les pedres passadores no són necessàries, però les fites benignes continuen marcant camí: Entre els anys 1966 i 1969 publicà setmanalment al diari Baleares una ruta de muntanya. La tardor de l'itinerari vital, lluny de tocar a la porta del refugi, enrogeix l'arbocera i aporta temps lliure al nostre guia: les giragonses del camí són també fitades, com les responsabilitats assumides entre 1981 i 1984, quan fou president del Grup Excursionista de Mallorca, associació que més tard el nomenà soci d'honor. Entre ziga-zaga i revolt, el 1983 publicà el llibre titulat Itineraris de muntanya, un referent important en la bibliografia de guies de la Serra de Tramuntana. Interessat per la toponímia, participà des dels anys vuitanta en les Trobades d'Onomàstica i Toponímia, impulsades per la UIB. Prova d'aquest interès i dedicació és la seva obra titulada Recull de terminologia de muntanya, publicada l'any 1989, bona mostra de recull didàctic, una fita més en la llarga tasca de «salvar-nos el mots i recuperar el nom de cada cosa», que diria el poeta Salvador Espriu. També el 1989 ens convida a trescar per un municipi molt estimat per ell, i publica el llibre Valldemossa com a centre d'excursions. Arriben els anys 90. En Benigne alenteix la caminada, però no retura; el seu exemple és tota una altra fita. Com Maria Antònia Salvà, sembla que ens diu:

Vinc d'allà lluny,... però, malgrat la cendra //
que port al front d'un foc ja consumit,
quelcom encara falaguer i tendre
perdura en l'esperit.
Arriba l'edat emèrita. El bastó de caminant és clavat definitivament a la llar familiar; la motxilla, curulla d'experiències, vessa de dons de la vida, de paisatges, de senders i viaranys. La penúltima fita és posada: records i estima. Novament una estrofa de Maria Antònia Salvà ens serveix per il·lustrar la fita de l'hivern d'una vida, sens dubte de dolça escalfor:

I en davallar del pic de l'alta serra,
esplai dels ulls, corona de l'esforç,
estimar més que mai aquesta terra
que ens dóna el pa i les flors.
La darrera fita, Benigne, l'has posada ara, amb el teu comiat. El cim, la carena, són teus. No deixis de mirar, amb el teu somriure, el pla i la vall que has deixat.

El teu deixeble,

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris