cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

La ironia de Jordi Sarsanedas

En arribar a una certa edat, el practicant de la parenta pobra, es dedica a una certa psicologia? Em faig aquesta pregunta davant la lectura -o amb motiu de la lectura, o immergit en la lectura- del darrer poemari de Jordi Sarsanedas, un escriptor que respect molt perquè, per a la meva lleva almanco, ha fet un paper prou d'agrair, el d'intermediari entre Salvador Espriu i Pere Quart i nosaltres, per esquifit o limitat que pugui esser aquest nosaltres. I no conec cap altre cas semblant, com no sigui el de Josep Palau i Fabre. El que potser significa que per molt que siguem nombrosos els convocats o els que ho intentam tothora, al final som ben pocs els que realment aconseguim deixar alguna cosa, algun text. I que ningú no es pensi que em vanti, servidor, d'haver-ho aconseguit.

Es tracta d'un llibre de l'Óssa Menor que porta un títol tan humil o tan poc pretensiós com el de Silenci, respostes, variacions. Un recull que segueix molt de prop tres altres poemaris realment extraordinaris, que conformen una darrera època poètica excepcional: Cor meu, el món (1999), L'enlluernament, al cap del carrer (2001) i Com una tornada, sí (2003).

La psicologia a la qual es refereix l'interrogant que inicia aquest escrit no té gaire que veure amb la psicologia acadèmica; no té res que veure amb el conductisme o l'observació d'altri; és més el que podríem dir-ne una psicologia de la introspecció, la que trobam en els textos dels grans autors. Definitivament, no generalitza; no pretén de fer extensives les seves troballes. És el fruit, si de cas, d'una tasca més aviat solitària. I, tal vegada, molt més que aportar al lector nous coneixements, li planteja preguntes o qüestions torbadores. Com, en el cas present, el següent haiku, de la sèrie Petita suite en veu baixa: «Diem 'nosaltres': / en tenim la certesa / que no som l'altre?». La qual cosa no vol dir que la veu de Jordi Sarsanedas, fidel al discurs pungent dels tres darrers llibres que han precedit el present i amb el qual conformen un tot, no sigui també una veu testimonial, com en els quatre versos següents, d'allò més colpidor: Tranquil·lament, sí, / m'emprovo felicitat: / sóc home mort. / Somric?».

La humanitat existencial del nostre poeta resulta tothora emocionant. I es manifesta gairebé sempre amb una total absència de retòrica. El seu llenguatge s'adreça, ben directe, a l'interlocutor, al lector, sense floritures. Per exemple, en el poema Romanalla ens amolla: «No sóc res ni ningú, no m'ho retreguis». I també: «No estic pas trist si et recordes de mi». Sí, aquest caràcter directe de la seva expressió el trobam constantment a Silenci, respostes, variacions. Com en el cas de la tirada següent de Tu, rabadà: «De raça, en conec una / només, / i en sóc racista: /la gent atorrentada, / carrers i places, / halitosi, andanes dels anys feiners, / els anys de cada dia». Sí, aquesta immediatesa del missatge es dóna quan se'ns parla de «la nostra tarda d'iràs i no tornarès» o quan ens confessa: «Em descuido d'oblidar. / Si és deure, jo que el defujo. / Oblido el deure d'oblidar».

Tanmateix tot aquest discurs està amarat d'ironia -una ironia d'alt grau- la qual és potser la característica més pregona d'aquest llibre, com quan es refereix a «el somni de fitar / als mirallets clarors d'eternitat» o, en un vers de l'ensalada final («una composició madrigalesca», a quatre veus o més, en què alternen diferents llengües): «"Je suis admis au coucher du Roi!».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris