cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
20°

Sineu. La mostra de cultura popular. Dir la meva

L'altre dissabte i diumenge vàrem viure al meu poble unes diades veritablement memorables. Per insòlites i inesperades més que res, almanco per aquest sineuer garrut que signa aquí baix, servidor de vostès. S'hi va concelebrar la «1a mostra de cultura popular de les Illes Balears», i tot el poble va anar alçat sense cap contrari. Resultà ben curiós l'empelt d'una festa -mostra d'aquesta envergadura (quan envergadura significa: pressupost) en temps de codonyat, murtons i gínjols. Però, ja saben vostès, com que sempre n'hi ha que tenen un pic d'agre, perquè hi ha d'haver de tot, així mateix vaig sentir a dir: quin gastòrum...! Amem si d'aquí a quinze dies, quan véngui el fred, hi haurà doblers per a engegar les calefaccions a les escoles públiques... Totd'una que vaig veure les reproduccions en cartró pedra de la casa eivissenca, les feixes, la taula de Trebucó sobredimensionada com el doble del seu tamany real, em va venir al cap la gran afició del nostre Govern Balear a les simulacions, les escenificacions «a lo grande», com els americans, els parcs temàtics, encara que siguin de llevar i posar com aquest cas. I se m'acudí que, ben possiblement prest tornaran les construccions de «cases santes» la setmana adequada, algun auto sacramental que mossèn Mulet pugui desempolsar, jo què sé... I beníssim, tu, que el que no mata engreixa. He llegit als papers que, als cellers, restaurants i cases de menjars diverses, es serviren 32.000 dinars i sopars, i unes 37.000 botelles d'aigua. Les de vi no les comptaren, justament. Tant cala calada, que diuen que va dir el pescador, i s'havia enganxat amb l'ham el d'allò esquerre, que era el que tenia més preferit. De totes maneres, el millor per a mi va ser el magnífic espectacle dels cavalls menorquins, allà, darrere l'estació del tren, arran de la Cooperativa. Quanta elegància! Bellesa en estat pur la simbiosi entre negrors de cavalls i genets, el control total, l'harmonia assajadíssima, exacta, que em causà calfreds i tot, com sempre que tenc el gaudi d'observar alguna cosa que s'acosta a la perfecció... Quina passada! I veure el Director General de la cosa lingüística, el filòleg don Miquel Melià Caules, xalant a les totes i fent així amb les manetes esvalotades a l'aire, com si arruixàs moscards, que és com ho fan a Ciutadella, per lo vist... Feia una cara de felicitat total, arravatadora.

Després, a la volteta pel Fossar (com nosaltres li dèim a la plaça gran de baix, perquè va ser lloc d'enterraments fins a l'alta edat mitjana) i poder admirar les diferents arts i destreses dels menestrals de pertot arreu que s'acostaren a fer plaça, per veure si aconseguien una mica de caixa, fotre, que el beure no fa set, com diuen. Fer la xerradeta amb el xalest Biel «Mariner» sobre les barcelles que fa, i els almuds amb fusta d'albercoquer, groc vermellosa, de roure, més groguenca, observar aquell que feia graneres i senalles, aquell altre de les sabates de pell girada que eren una moneria... Fins a arribar davant una parella de bunyolers, l'amo els feia i la madona els embossava i cobrava (3'20? la bossa grossa i 2'20? la petita), i un rètol: «MALLORCA DONUTS». I jo: madona, i ara trobau que això és lo que toca, dir Donuts als bunyols? I ella: senyor, vostè digui lo que vulgui, però jo ja estic cansada d'explicar als estrangers que no són calamars a la romana! Ja està bé lo que està bé, vaig rebatre el clau, mentre rèiem la seva deixondida frescor humana. Va fer calaix la reguitzera.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris