algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
20°

Mirant el present amb ira

No voldria, amb aquest títol, contribuir a reforçar una confusió que s'ha produït aquests dies entorn de la figura de Harold Pinter. Se l'ha englobat en el, diríem, moviment dels joves irats, quan, en realitat, aquest etiquetatge no li escau -si és que a algú li escau algun etiquetatge. Els joves irats és una denominació posada en circulació per John Osborne, i que, més que a persones, al·ludeix a un moment, a un impuls compartit per una generació que es proposà liquidar les restes de la moral victoriana, tot entrant a les cuines i als quartos de banys de la classe treballadora. Aquest esperit va produir obres que feren tremolar els fonaments de la societat britànica, i, mentre es desenvolupava, formava tota una generació d'artistes en tots els àmbits de la creació, sobretot en entrar en conjunció amb el free cinema. Actors i actrius com Tom Courtenay, Albert Finney, Julie Christie, Vanessa Redgrave, escriptors com Alan Sillitoe, cineastes com Tony Richardson, Karel Reiz o Jack Clayton pertanyen a una generació que va estamenejar la consciència de la societat britànica i, diria, europea. A la gent de la meva edat, els joves irats ens dotaren d'una altra mirada sobre les coses, sovint complementària de la que ens havien injertat els cineastes de la nouvelle vague. Existint un moviment tan robust com el dels joves irats, la temptació d'incloure-hi tot el que es movia en aquells moments era massa forta. Però Harold Pinter va fer un camí en solitari, ampliant la mirada dels seus coetanis per abastar altres contradiccions que no afloraven de manera tan explícita en la societat britànica. Pinter va optar per un discurs més deutor dels grans problemes de l'home, cercant aquells corrents que travessen tota la història de la humanitat i conformen la mateixa essència de la persona: fent-ho, però, a partir d'uns posicionaments d'implacable modernitat i eludint tota forma d'evasió dels problemes del moment. Home d'una molt sòlida formació teatral, no li han calgut estereotips ni focs d'artifici per nodrir d'idees sobre el món dues generacions. Convençut que en teatre s'ha exhaurit el seu discurs, els darrers anys ha accentuat la seva faceta d'activista polític, i com a tal ha contribuït a ennoblir la lluita per la dignitat humana, qualificant Bush i Blair amb una exactitud exemplar. Criminals de guerra no és un insult, és una definició: s'hi arriba en l'exercici del «deure moral i polític de prendre's el món seriosament i d'entendre els fets que ens envolten».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris