cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
22°

Postal de Berlín

Us ben assegur que és un descans poder fugir d'un tema tan depriment com és la política i l'ànima d'un país que es mou a cop d'articles d'El Mundo i de comentaris de la Cope y de las JONS. I no crec que actualment la política alemanya sigui precisament engrescadora, però, com que no sé gens d'alemany, la meva visita a la capital m'ha permès copsar-ne la plàstica, però no l'esperit. I, de Berlín, allò que més destaca és el luxe de l'espai. L'espai pot ser un luxe, com passa en els immensos i avantguardistes edificis de ferro i vidre que s'han construït per omplir el terreny que hi havia a banda i banda del mur enderrocat, o, en canvi, una tudadissa, com passa al nostre funcional aeroport (que si és funcional, com diria el poeta J. V. Foix, és perquè està fet en funció d'un prejudici estètic). És una ciutat que només demana bon temps per passejar per l'immens parc central, el Tiergarten, o per qualsevol dels seus carrers i avingudes, sempre amb voreres espaioses on hi caben els arbres, les terrasses i els vianants. I és una ciutat alegre perquè el municipi ha fomentat l'arribada de joves per compensar el despoblament del sector oriental, els habitants del qual, probablement per motius econòmics, han emigrat als poblets d'on molts provenien. Tot fa que, possiblement, avui siguin proporcionalment pocs els habitants de la capital que recordin com sobrevisqueren a la part occidental gràcies al pont aeri que els americans establiren per proveir d'aliments i combustible els berlinesos sotmesos al setge soviètic. Aquesta és una de les poques explicacions plausibles al canvi antiamericà que ha protagonitzat en política exterior la coalició dels verds i els socialistes. I tampoc no es pot dir que a nosaltres ens hagi anat bé la gestió d'Schröder, que es desentengué de la tradició del nacionalisme cultural alemany i permeté que Giscard redactàs una Constitució europea que oblidava totalment les nacions sense Estat. Però és ben segur que Berlín, la ciutat més tolerant d'Alemanya, no té gaire responsabilitat en les desercions ideològiques del govern federal. I, en qualsevol cas, és possible fer abstracció de la misèria política i passar-ho molt bé de la manera que ho fan els berlinesos, que mengen i beuen a totes hores, a més de ser feiners i amants de la música i l'art. Dos-cents museus té Berlín amb peces tan valuoses com el bust de Nefertiti, l'altar de Pèrgam, el mercat de Milet, la Porta d'Ishtar, o la millor col·lecció de Rembrandts del món (i la Galeria Nacional, que és on es troben, permet, a més, descobrir que Flandes té el seu Quatrocento ple de pintors secundaris però boníssims). I, en veure l'enorme tasca de recuperació i restauració dels monuments de la Babilònia de Nabucodonossor, no tenim més remei que agrair als presumptes depredadors alemanys que hagin preservat per a la Humanitat unes obres que altrament s'haurien perdut per a sempre. Els berlinesos poden estar ben orgullosos d'una ciutat que té canals com Venècia, més edificis singulars que cap altra, i concerts tots els dies de la setmana. El seu orgull, però, no deu haver derivat cap al xovinisme perquè no és gens immediat trobar formatges o vins del país (la cervesa és una excepció), i resulta que a Berlín passa una mica el contrari que a s'Arenal: allà tot són restaurants «ètnics» (especialment espanyols, italians, grecs i asiàtics), de manera que, si no és a la cafeteria d'un museu o als xiringuitos del carrer, no és tan fàcil com sembla trobar salxitxes de Frankfurt acompanyades de ketxup i curry (cosa que anomenen currywurst). I ja és això, Berlín: gent molt educada, de tot el món, que va en bicicleta o passeja instruments musicals, i que conviu amb els altres en pau, amb joia i amb esperit jove.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris