cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
21°

Una identitat en litigi

La substància d'un llibre no depèn de la seva gruixa. Tal és el cas de Jo, un altre, un dels títols més colpidors de l'escriptor hongarès Imre Kertész, juntament amb la seva novel·la autobiogràfica Sense destí, que narra la seva experiència d'Auschwitz en plena joventut. Més exactament, més que com un escriptor hongarès, cal considerar-lo un escriptor en llengua hongaresa. Perquè la realitat és que Kertész se sent molt distanciat, molt allunyat, dels seus conciutadans i de la societat hongaresa: «De quina manera veig, de quina manera visc l'esgarrifosa decadència d'aquest país, el seu naufragi suïcida en la paranoia! Com me'n separen els campions nacionals de l'odi i els meus propis records! De quina manera creix la meva ben nodrida indiferència cap al país. Com provo d'allunyar-me'n a poc a poc. La llengua..., sí, és l'únic que m'hi lliga». Perquè òbviament, l'única pàtria per a Kertész és la llengua. I, per descomptat, no és un cas únic el seu. Especialment entre els escriptors jueus però no sols entre ells. Ben mirat, el patriotisme més assenyat i més consistent, més fonamentat, és el de la llengua. Imre Kertész és prou taxatiu respecte a aquest punt o aquest tema, tan relligat al de la identitat personal: «Us ho confessaré, no tinc sinó una sola identitat, l'escriptura (una identitat que s'escriu ella mateixa)». Encara que, algun moment, posat a dubtar o desconfiar de tot, el Premi Nobel de Literatura del 2002 no està gens segur si la seva condició de creador literari no pertany més aviat al passat. Per qualque cosa ens entima: «Un escriptor, quan ja no té res a dir, ha de guardar-se bé de tornar-se graciós». I és prou clar que, en arribar a una determinada edat, el perill que amenaça tot escriptor és el de no saber aturar-se a temps, el de no témer-se'n que li ha arribat el moment de callar-se.

Per altra banda, Imre Kertész és d'aquells intel·lectuals que, entre nosaltres, no creuen en l'ego heroic tan característic del pensament o de la cultura occidental, en clara contraposició al pensament oriental. «Paga la pena visitar -escriu- els escenaris on es van produir els esdeveniments decisius de les nostres vides, perquè d'aquesta manera ens adonem que no tenim res a veure amb nosaltres mateixos». Cal suposar, tanmateix, que alguna cosa sí que tenim a veure amb el nostre jo, o el nostre ego, però crec que també cal acceptar que aquest nostre jo no té res d'heroic, evoluciona força amb el temps i -fins i tot o sobretot- és més un petit col·lectiu (com una companyia de teatre de províncies) que no cap entitat monolítica i sense esquerdes. En definitiva, sembla que hem d'acceptar «la inconstància de la nostra personalitat» esmentada per Kertész.

Naturalment, aquestes qüestions de la identitat personal -ja de per sí no tan inqüestionables com la gran majoria tendeix a pensar a Occident- encara es compliquen més quan qui se les planteja és d'ascendència jueva, per molt que no tengui cap contacte especial amb la cultura jueva ni, encara manco, sigui practicant del judaisme. Perquè és clar que cap persona d'aquesta ascendència es pot alliberar totalment de les endemeses o atzagaiades de l'antisemitisme. En el cas concret d'Hongria, el nostre autor consigna a Jo, un altre: «Sense l'antisemitisme, quina identitat deu tenir algú obsessionat constantment per la seva identitat específica hongaresa? Formulat així, comprovem que, en gran manera, només apareix a les afirmacions negatives, la més simple de les quals -i sense anar amb embuts- és la següent: és hongarès aquell que no és jueu. Bé, però, ¿què és jueu? Doncs és ben clar: tot allò que no és hongarès».

Acceptant que en aquest darrer plantejament, hi ha una certa reducció ad absurdum o manipulació de la lògica més elemental, no cal dubtar de la solidesa sociològica del punt de vista exposat, en tant que és la visió que té de la realitat col·lectiva una persona d'ascendència jueva nascuda i immersa dins la societat hongaresa. Sentir-se més o manco marcat és un sentiment ben real per a tot membre d'un grup minoritari. Però malgrat tota la seva inquietud i inseguretat, Imre Kertész ens confessa: «El fet d'estar marcat és la meva malaltia, però al mateix temps és l'esperó, el dopatge de la meva vitalitat».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris