cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
21°

L'obsessió del President

El president Matas bastí, recentment, un discurs farcit de xifres i de contrasts entre l'anterior govern presidit per Francesc Antich i l'actual bienni conservador. El seguit de distorsions i falsetats estadístiques que promulgà fou molt cridaner. Pentura massa. El president assolí una dimensió obsessiva sobre els pretesos desastres de l'etapa anterior, que s'enfrontaven a una fase deleitosa amb ell en el Consolat de Mar. Anem a pams, amb un advertiment previ: no es pot caure en la trampa de qui, per la seva posició a l'alt esglaó de l'Administració Pública, pot manejar més informacions que els que no ens trobem allà. Escorcollant bases de dades, sempre se'n poden localitzar de favorables per a les tesis que cadascun defensa. Però, si més no, existeixen variables de fàcil accés -no cal posar-se escafandres especials per obtenir-les- i argumentaris teòrics que, lluny d'impulsar-nos a tombar de quatre grapes, permeten resituar el discurs de Matas i acarar-lo amb aquestes dades objetives que ell pretenia apuntar en la seva alocució. Vegem.

Entre 1999 i 2003, i en el marc d'una conjuntura internacional dificultosa, l'exemple de les Illes fou revelador d'uns resultats econòmics importants, assolits dintre d'unes coordenades de menor creixement. Però en cap cas es pogué parlar, tècnicament i amb rigor, de crisi econòmica. De fet, les variables provinents de l'Institut Nacional d'Estadística són llampants: Balears, amb un 5,35% d'atur el mes de maig de 2003, constituïren la comunitat amb la xifra més baixa de tota Espanya. La dada insular, irrebatible, es trobà allunyada de la mitjana estatal -el 8,64%- i s'acomodà més als indicadors dels països més avançats, amb variables força més sanejades que les ofertes pel conjunt de la Unió Europea, que tenia aleshores gairebé un 9% de taxa d'atur. ¿Quins dimonis d'estadístiques consulten els assessors de Matas, per asseverar que, el maig del 2003, gairebé ens trobàvem a les portes d'un crack descomunal? Però, endemés, el guarisme balear no es pot aïllar d'altres magnituds igualment rellevants. En primer lloc, la taxa d'ocupació de les Illes fou, el maig de 2003, de les més elevades de l'Estat, un 56,93%, mentre la mitjana nacional fou del 48,53%. Segonament, els aturats de llarga durada a Balears representaren el 13,6%, mentre al conjunt espanyol fou del 30,87%. I, en tercer terme, la creació de llocs de treball a la comunitat balear, entre 1999 i 2003, resultà espectacular. En efecte, de poc més de 325.000 persones afil·liades a la Seguretat Social el 1998, hom passà a gairebé 391.000 el 2002, un increment, doncs, del 20%, amb un corol·lari igualment representatiu: la reducció de la sinistralitat laboral -tres punts percentuals per davall de 1996-, en un escenari de molta major ocupació. Finalment, entre 1998 i 2002 s'incrementaren en un 16% els contractes indefinits sobre el conjunt dels contractes escripturats a Balears. Tot s'aconseguí amb una reducció mitjana d'un punt en el creixement econòmic en els anys 1999-2002 (2,5%), front a l'etapa 1995-1998 (3,5%), i amb un increment de 0,8 punts de la taxa d'inflació en els mateixos anys (2,9% en 1995-1998; 3,7% en 1999-2002).

Per altre cantó, s'ha de subratllar el desenvolupament d'allò que coneixem com Estat del Benestar. En aquest sentit, tres sectors són particularment sensibles i rellevants: l'educatiu, el sanitari i el que hom pot qualificar com assistencial. Els resultats assolits pel govern progressista foren, en aquest terreny, igualment determinants. Unes breus fites ens ho il·lustren: l'increment en un 60% de les ajudes a domicili, la dotació d'1,8 milions d'euros com a complements a les pensions més baixes -tot involucrant unes 9.000 persones-, l'augment en un 14% del número de professors a centres públics i concertats, els creixements d'un 350% de les inversions en atenció primària, d'un 7% en el número d'ingressos a la sanitat pública i d'un 17% dels llits hospitalaris disponibles. Són , doncs, indicadors tangibles que demostren una clara reorientació en les assignacions de recursos envers aquelles àrees que generen la cohesió social de la comunitat.

El president argüeix, i té raó, que les magnituds macroeconòmiques actuals són més elevades que les obtingudes a l'exercici 2003 -quan l'impacte de la recessió internacional, amb Alemanya al capdavant, era més sever. Però, tot invocant el rigor que Matas, formalment, reclamava, no es poden fer justificacions torticeres que aïllin l'economia balear del seu context internacional, fent una única -i perversa- lectura interna, d'una superficialitat insultant, que amaga tot el seguit de variables existents. Voldria que aflorés el Matas economista, per a indicar, al costat del seu missatge polític, que la situació econòmica heretada ni era depressiva, ni es trobava sota tempestes apocalíptiques, ni el govern precedent portava a ningú a cap boirós precipici. I que, endemés -i disculpin la conya-, els balears podíem menjar cada dia i, fins i tot, fer algun cafetet (encara es recorda la desproporcionada frase d'aquesta fatua i epidèrmica Rosa Estaràs, en el sentit que els habitants de les Illes, amb el govern progressista, no menjàvem...).

L'extremisme comunicatiu del PP és de dimensions forassenyades. No s'entén que, després de dos anys, el president segueixi tant obsessionat per les dades obtingudes pel govern de Francesc Antich, quan el que ara interessa a la ciutadania, de debò, és l'acarament dels problemes i de les dificultats que palesen el nostre model de creixement i les externalitats de tota mena -ambientals i socials- que infereix una pauta que té en la construcció un dels seus motors fonamentals. Les pilotes es poden llançar fora; però resulta mal d'entendre que es catapultin, sempre, cap enrere: la clau electoral és, sens dubte, l'explicació. L'única que, per ventura -i per desgràcia-, interessa al president en aquests moments.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris