cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
22°

Políticament incorrecte

Tenia previst parlar-vos d'una nit divertida, sense participar d'aquest enfrontament crispador que se'ns ha instal·lat com a únic entreteniment possible. Qualsevol cosa és susceptible de ser usada com a arma i llançar-la contra l'enemic en una lluita a contra rellotge per «salvar Espanya». Demà pot ser tard i no heu de plorar la pèrdua de la pàtria sinó defensar-la, és el missatge urgent i omnipresent. Bo serà, he pensat, fugir d'aquesta dramatització que amaga un atàvic odi fermentat des del complex d'inferioritat més ben treballat. A més, almanco entre els cridaners d'aquest redol, no n'hi ha cap que tengui pàtria més estimada que la cartera i a ella hi dediquen tots els esforços, inclosos els governamentals. Quins barruts. Però siguin honrats en les seves escaïnades o només bramulin per defensar l'amo i el pinso que els fa arribar, el cert és que aconsegueixen un públic entregat, especialment entre aquells incapacitats per a distingir la persona del personatge. I aquí ja no riem. Se'm congela el somriure quan pens què fàcil és encendre el misto de l'enfrontament més sagnant i just em tranquil·litza pensar que al capital, en aquests temps i lloc, el sistema parlamentari li dóna cobertura i seguretat pels seus negocis. Contradicció entre el capital i els seus més acèrrims defensors? No ho crec, més bé diria que la dreta ultramontana que tenim recapta vots amb l'agitació anticatalana i doblers amb l'ús pervers dels mecanismes democràtics de control del sòl i l'urbanisme.

l l l
Però volia contar-vos una experiència atípica, cronològicament situada en una Mallorca que ens desapareix baix l'asfalt metropolità, com ara se'ns defineixen les carreteres. En un país políticament incorrecte, on el donjuanisme no era vist com pròpiament masclista i el disseny no abastia cada racó de la nostra vida. Reconec que s'ha de fer abstracció de moltes coses per sopar un dijous en El Ruedo, al carrer de l'arquitecte Bennàssar, i gaudir de la música deNostàlgia grup, però el resultat compensa aquest exercici. Dos músics baquetejats en infinites guerres de quan el turisme era descobriment, tant pels visitants com pels visitats, acompanyen un cantant major, alt i gros, amb pinta d'acumular a sobre eDiccionari del picador en la versió augmentada i corregida. No hi ha seguidors de ritme ni micròfons ni més cables que els figurats entre públic i artistes. El repertori -des de Nicola di Bari a Tom Jones, sense oblidar els Valldemossa, el Joaquin Sabina més canalla o una ranxera, una havanera o el que faci falta- seria exclusiu per a nostàlgics. Però la magnífica veu del cantant i la incorrecció del seu discurs fan possible que l'espectacle s'ho valgui per a tothom amb capacitat de riure. No tenc cap dubte que experiències com aquesta s'acabaran amb els seus personatges i els nostres fills creuran que els entreteniments nocturns han de ser amb molts vats i més volts, amb llums multicolors i música enllaunada. Però hi hagué un temps diferent on els professionals tenien condicions, però moltes més ganes de riure.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris