nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
20°

Fer-se o desfer-se

Es reedita «La rebelión de las masas»: magna notícia, que ho seria molt més si es llegís. Per ventura algú recorda que se n'obria la segona part amb aquella pregunta que cap a la meitat dels anys vint devia tenir el seu misteri, però que a hores d'ara és d'aquelles de bufar i fer ampolles: «Qui mana al món?» Comandar -aclaria Ortega- no vol dir exercir el poder ni la coacció, sinó «evitar estupideses», i desplegar «l'exercici normal de l'autoritat»: «Comandar no és, al capdavall, altra cosa que poder espiritual». (Deixo avui fora del fil central les afirmacions posteriors que «tot comandament primitiu té un caràcter sacre, perquè es funda en la religió» i que «la major part dels homes no té opinió»). Després d'aquest «introit desmesurat», Ortega afluixa la gran troballa: Europa ja no mana al món.

Unes pàgines més endavant, al mateix capítol, Ortega fa lliscar una nutritiva anècdota: molts viatgers que travessen Espanya queden encantats quan -després de demanar per una plaça o un edifici- «sovint el preguntat deixa el camí que duia i generosament se sacrifica per l'estrany, tot conduint-lo fins al lloc que a aquest interessa». El filòsof de Madrid hi suggereix que potser això és un llegat celtibèric, i ja en pla seriós es demana: «És que el compatriota preguntat anava de veritat a algun lloc?». I continua: «Perquè podria molt bé ocórrer que, en molts casos, l'espanyol no va enlloc, no té projecte ni missió, sinó que, més aviat, surt a la vida a veure si les dels altres omplen un poc la seva. En molts casos em consta que els meus compatriotes surten al carrer per veure si troben algun foraster al qui acompanyar». Ortega scripsit, ni més ni menys.

No sabrem mai quines experiències havia tingut Ortega -ni si alguna- en els seus passeigs per Espanya, per envestir amb aquesta radicalitat que li és tan insòlita, tant al cap com a la ploma, però la interpel·lació és prou diàfana, i no queda contestada més que a mitges: Europa ja no mana, repeteix l'autor, i si això no es resol, en una generació i mitja el nostre continent, i tot el món, cauran en «la inèrcia moral, en l'esterilitat intel·lectual i en la barbàrie omnímoda». Com a tesi és vasta i com a previsió és impugnable, i ja en parlarem un altre dia, abans que no es confirmi.

La notícia de la reedició de «La rebelión de las masas» m'ha dut al cap un detall, ensems pregunta: què significa avui, per molta gent, la pregunta sobre cap a on va Espanya? Només el fet que la qüestió estigui de partida envescada d'un engrut arcaic i obsolet que tot ho empastifa -tant es val que sigui l'economia, la cultura o l'esport-, i que convidi molta gent a mirar cap enrere, ja diu gairebé més que la resposta. I sobre la resposta, les veus són més que diverses. Això sí: en quatre dies d'insinuar-la (de reeditar-la, diríem) i de suggerir-hi algunes modificacions hem comprovat que el país d'Ortega té alguns nítids projectes vigents: anunciar l'apocalipsi dos cops al dia, petrificar (o encara pitjor: cranquejar) el sistema autonòmic i mantenir ben tancada la porta del galliner, reviscolar les catilinàries dels militars, fruir de cada entrega de Torrente i riure les gràcies de la ultradreta al carrer quan es presenta al Congrés un projecte de llei que compta amb el suport de 120 dels 135 parlamentaris d'un parlament que -a més de ser tan democràtic com el de l'estat-, es remunta a mil anys. A part d'aquests projectes, n'hi ha algun més? Hi ha qui pensa que el problema català és una només part del problema espanyol. Allò del projecte i missió, que deia Ortega. Quin retruc més alliçonador, no?

Continua Ortega, un parell de pàgines més endavant: «Tot bon intel·lectual d'Alemanya, Anglaterra o França se sent avui ofegat en els límits de la seva nació, sent llur nacionalitat com una limitació absoluta». I més enllà: «La nació està sempre o fent-se o desfent-se. Tertium non datur». Ja cal que es reediti, ja, l'obra de Ortega, i a veure si el llegeixen més que les anteriors.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris