nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Els immigrants de Melilla

Les darreres setmanes, l'exèrcit ha recobrat protagonisme. El nou Estatut de Catalunya és a les portes de Madrid. I els portaveus de la dreta més carrinclona clamen al cel, amb l'esperança que el seu clam arribi a les casernes. D'altra banda, una allau de subsaharians es concentra davant la fràgil tanca que separa Melilla del Marroc. Volen franquejar-la. Per aquest motiu, són molts els creadors d'opinió que demanen, sense embuts o de manera velada, la intervenció militar en el conflicte. Alguns, fins i tot, no tenen inconvenient a argumentar que es troben en joc l'honor i la dignitat d'Espanya. En altres moments, ni s'haurien atrevit a obrir la boca per no mostrar el llautó. Tanmateix, ara opinen en veu alta. Quan s'escampa un sentiment d'amenaça, encara que sigui difús, contra els propis interessos, la societat -qualsevol societat- jutja amb màniga ampla o fa de no sentir-les, aquelles proclames que apel·len al racisme i a la insolidaritat. Potser no saben, els que voldrien veure com s'instal·len metralladores per a defensar dels intrusos el món de la civilització, de la llum, dels drets humans (que és el nostre), qui hi ha a l'altra banda de la reixa? Hi ha gent afamegada. Gent que té per ideologia, el pa. Per enemic, la misèria. Si tinguéssim accés a la seva biografia, aprendríem que tenen nom, família, sentiments. I, sobretot, fam. Tanta que no vacil·len a deixar trinxes de roba i de pell en els filats de pues per tal de passar a l'altre costat. I ho fan per no res: perquè aspiren a jeure al ras, sota custòdia de la Guàrdia Civil, mentre esperen un permís de residència que quasi mai no arriba. Entre aquesta gent, n'hi ha amb estudis universitaris, d'altres que treballen al camp, a la construcció. Tots són negres. Però allò que els uniforma, no és el color de la pell, sinó la pobresa. I molts de ciutadans, instal·lats a la nostra part de la tanca, que s'indignen en recordar el tracte gasiu que donaren els francesos als republicans que, vençuts, travessaren els Pirineus l'hivern del trenta-nou, no tenen inconvenient a exigir a l'exèrcit que els pari els peus. Que els allunyi de nosaltres. Al·leguen que són violents: que fan ús de garrots i pedres per intimidar els soldats. Miquel Àngel Maria ens recordava (DdB, de dimarts passat) que la situació de desconfiança, si no de por, que provoca l'allau de subsaharians, ens remet a les dues novel·les de Sánchez Piñol, tan idèntiques l'una de l'altra. A les dues hi ha un exèrcit invasor que sorgeix del fons de la mar o de la terra, cosa que equival a dir del món desconegut i, per desconegut, salvatge. El lector no se'n refia ni dels granotes ni dels tectons. Després de llegir les primeres pàgines, afirmaria que tots els individus formen part d'una massa anònima. Tanmateix, de mica en mica, els individualitza. I se n'adona que tot i que difereixen físicament de la raça humana, tenen sentiments idèntics. Amb una diferència a favor d'aquestes éssers estranys: tocant a crueltat mai no ens arribaran a les soles de les sabates, a nosaltres, els humans. En conclusió: la filosofia que se'n desprèn, d'ambdues novel·les, és que els suposadament agredits (el lector entre ells) són, en realitat, els agressors. Amb això no vull dir (ni suposar) que els ciutadans de Melilla -al cap i a la fi una ciutat històricament d'allau-, puguin ésser acusats de falta de solidaritat envers els subsaharians ni que els soldats ho facin malament si els barren el pas. Però, com ens deu veure aquest gent que ens toca a la porta, desesperada, i en comptes de fer-la passar la rebutgem a escopetades? No gaire bé. Sabem quines són les circumstàncies que desencadenen les bandades migratòries: la fam o la repressió. Són dues pestes. I possiblement els subsaharians fugen de les dues alhora. Ignorar-ho, és d'hipòcrites. Vull dir que convindria que Europa mirés cap a l'Àfrica. No únicament hi ha de mirar la Guàrdia Civil.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris