nubes rotas
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
17°

«Un ofici molt fotut»

Per què escrius és la pregunta del milió, que ens ofereixen la gran majoria de les vegades. A la mínima possibilitat surt la pregunta com del no-res. Intentar definir-ne amb claredat una resposta és un exercici molt bell i reptador. Ara bé, algú simagina que a un taxista li preguntin per què porta la gent d'un costat a l'altre. Per què ho fa? I a un fuster? O gosar preguntar-li al banquer, tot recordant Mark Twain, per què ens reclama el paraigües tot just avui, que ha començat a ploure. I al metge de capçalera. O als mestres d'escola? Gairebé tothom suposa que ningú no escriu per obligació (llevat dels negres) i, com que és una feina no valorada com les altres, sembla realment increïble que es faci quelcom a canvi de quasi res i perquè es vol. La pinya està convençuda que els que es guanyen la vida així, són pocs i els que ho fan representen una autèntica provocació. En tot cas no és aquest l'espai, ni el moment, perquè un novell, com servidor, digui la seva, però és una bona ocasió per a recordar unes planes memorables de Cercas (pàg. 69) en la seva «velocitat de la llum», que per ara crec que és la més brillant i entenedora resposta a la qüestió.

El personatge central, que és en Rodney, excombatent al Vietnam i admirador de Hemingway, intercanvia opinions amb l'alter ego de Cercas, al voltant del que és un escriptor. Abans han parlat de l'èxit i que sempre arriba després de morts, fent un seguit d'exemples de genis no valorats en vida. Servidor, no pot estar de recordar un estimat client que mai no vol llegir cap autor viu, perquè assegura que els únics bons són els morts.

Un escriptor?!
«Què ha de ser? -em vaig impacientar- un tipo que és capaç de posar les paraules una darrera l'altra i que és capaç de fer-ho amb gràcia.

-Exacte -aprovà en Rodney-: però també és un tipo que es planteja problemes (complexíssims) molt complexos i que, en lloc de resoldre'ls o intentar resoldre'ls, com faria qualsevol persona sensata, els torna més complexos encara. És a dir: és un sonat que mira la realitat i a vegades la veu (fins i tot la veu!!).

-Tothom veu la realitat -vaig objectar- malgrat no sigui un sonat.

I és aquí on Cercas fa dir a en Rodney que aquesta és l'equivocació i que tothom mira la realitat, però poca gent la veu i que l'artista no fa tornar visible lo invisible. Titlla això de pur romanticisme i assumeix que l'artista torna visible el que ja ho és i tothom mira i ningú no pot o ningú no sap o, fins i tot, ningú no vol veure, i afegeix que hi ha que tenir molts collons per voler veure-ho, car qui ho veu «es destrueix o es torna boig». «A no ser que tingui un escut per protegir-se o fer alguna cosa amb el que veu», Rodney diu que la gent normal pateix o disfruta la realitat, però no pot fer res amb ella, mentre que l'escriptor sí, el seu ofici és convertir-la en sentit malgrat sigui il·lusori i a la vegada formi un escut. Per això Rodney (Cercas) diu que l'escriptor és un sonat amb el privilegi o l'obligació de veure la realitat, i afegeix que per això quan l'escriptor deixa d'escriure, acaba matant-se. No ha sabut llevar-se el vici de veure la realitat, però ja no hi ha escut per protegir-se. L'autor acaba la reflexió apuntant que per això es va matar Hemingway. La velocitat de la llum. Javier Cercas. No necessita més publicitat, però val molt la pena.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris