cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 20°
20°

The Beatles i el «Sergent Prebe-Coent»

Els rànkings, aquestes classificacions que surten cada dia i a les quals som tan afeccionats els humans, ordenant del més gros al més petit, del més alt al més baix, del més dificultós al més senzill, els rànkings, com els deia, ara ens anuncien que El Sergent Prebe-Coent, un LP, un àlbum de cançons que The Beatles editaren l'any 1967 és el més valorat de la història de la música popular, la pop-music. Segons qui? Segons la revista Rolling Stone.

Aquesta casta de classificacions que funcionen sobre valoracions subjectives i no sobre elements objectius -com ens fan creure que sí que ho fan la renda per càpita o qui dels europeus la té més llarga- tenen, per això, uns elements d'arbitrarietat que ens encanten, perquè ens empenyen a la dissidència i a la discussió, si és el cas. Més enllà que sempre surti eCiutadà Kane d'Orson Welles, com la millor pel·lícula de la història, posem per exemple. En la música popular moderna, o lleugera com es deia abans, ja duim camí del mateix. Per què? Perquè una sèrie d'autors es reparteixen de forma contumaç el pastís dels primers llocs d'aquests rànkings, Bob Dylan, els «Rolling Stones» o «The Beatles», són alguns d'ells.

La mateixa revista que ara publica la llista dels millors 500 àlbums, publicà ja fa mesos la de les millors 500 cançons. Anava així; la millor cançó de totes: Like a Rolling Stone de Bob Dylan. Però, The Beatles són qui en col·loquen més entre les seleccionades, 23; els «Rolling Stones», 14; Bob Dylan, 12; Elvis Presley, 11... Per als amants compulsius de l'estadística els diré que les paraules que hi surten més, als títols d'aquestes cançons, són Love (43), Rock (18), Baby (8), Sweet (8), Rain (7)... no mata, veritat?

En català, idioma inexistent en aquestes sèries -com l'espanyol- tenim també classificacions i els en faré cinc cèntims. La revista Enderrock -una molt bona publicació- ja féu un intent en el seu número 100. El millor àlbum en la història de la música en català: Dioptria de Pau Riba. Seguit de Verges 50 de Lluís Llach, després en Serrat, al setè lloc Alenar de Maria del Mar Bonet, al vintè A Rússia d'Antònia Font. Les cent millors cançons van encapçalades per Al Vent de Raimon, Se'n va anar de Salomé i L'Home del carrer de Pi de la Serra; al lloc desè Cançó de Matinada, al dinovè L'estaca, al vint-i-quatrè Remena Nena, al 95 La Rambla de Quimi Portet i el 100: Mala Cara d'Els Pets.

Però ara som al «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band» (La banda del Sergent Prebe-Coent del Club dels Cors Solitaris). És el primer. I el primer tot ho té. Idò, així ha resultat que aquest l'àlbum de «The Beatles» és el millor. Què en pot dir un servidor que ha crescut amb la seva música? O que quedà esglaiat al cinema Born, essent un adolescent, amb el seu film A hard day's night? Em fa mal jutjar. Ja al meu Institut -el Ramon Llull de Palma- es militava en la disjuntiva «Beatles o Rolling Stones»; els més finets o els més gamberrots? I em feia mal definir-me, és un tret del meu caràcter, «un sí, però no». Sí, era dels Beatles; però com els Rollings, ningú.

No cal que els digui, que don la tabarra constantment als meus convidats, tocant-los de forma horrible cançons dels Beatles. El meu exemplar de Beatles Complete, l'obra màxima amb totes les seves cançons amb solfa i tablatura, ja està com a brutinyós i em sé les cançons de memòria. A un servidor no és eSgt. Pepper's (i la banda del cors solitaris), el disc que més m'agradi de «The Beatles»; puc acceptar que fou un dels elements fonamentals en la progressió de la seva música, i tal vegada de la música rock en general, com ho fou Bob Dylan en electrificar-se, però, si els he de ser franc, hi trob un excés d'efectes orquestrals -que abocarien molta gent al rock simfònic-, o massa psicodelisme barater, que ja hi mostrava el nas. S'ha d'acceptar, però, que han estat elements decisius en la influència dels Beatles en la comunitat dels joves occidentals, però... A Beatles Antology un llibrot enorme, un «mamotreto» explicatiu de la seva obra, hi llegesc les opinions des de dins el grup. John (Lennon): «Sgt. Pepper's és Paul». Paul (McCartney): «Primer fou la cançó, després fou una idea i després l'àlbum». Ringo (Starr): «Tot està com a relacionat, però no és una pera-Rock, al final enllaçàrem les cançons». En George (Harrison) com quasi sempre, diu que s'avorria. La mà de George Martin -què haurien estat els Beatles sense l'arranjador George Martin?- hi és més present que mai. És cert que hi ha cançons mítiques, malgrat que de A day in the life, John confessà que res del que s'ha dit sobre ella no és cert -la composà, senzillament, llegint les pàgines deDaily Mai- o el cant als viatges amb l'àcid lisèrgic a cançons com Lucy in the Sky with Diamonds -vista com un acròstic de LSD- no és més que el títol del dibuix d'infant que féu el seu fill Julian.

La coberta del disc ha passat, també, a la història de la il·lustració moderna de les fundes musicals; amb el conjunt dels quatre músics, desfressats de militars antics i colorejats, rodejats de personatges, vius i morts, de Marlon Brando a Albert Einstein, de Mae West a Karl Marx, d'Oscar Wilde a William Burroughs, de Simon Rodia a Fred Astaire -Lennon hi volia colocar Jesucrist i Hitler-, hagueren de tapar en Gandhi amb les fulles d'una palmera i a Leo Gorcey, que volia 500 lliures per sortir, el pintaren tot de color blau... Hi ha un altre doble LP seu amb les cobertes absolutament blanques (aquest ja estaria disposat a discutir si és dels millors...)-

En fi, els rànkings són els rànkings, i ara toca venerar eSergent Pebre-Coent (o hauria de traduir-ho per Sergent Prebe-Negre...?). Som-hi: «We're Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band, We hope you will enjoy the show» i aquí seguia un rif de guitarra... no se'n recorden? Només fa trenta-vuit anys. En Franco encara era viu.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris