nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
20°

L'estatut de Catalunya i la comprensió

El senyor Rodríguez Zapatero acaba d'afirmar que el nou Estatut de Catalunya necessita ésser encarrilat, cosa de la qual s'encarregarà ell mateix tan aviat com el text arribi al parlament espanyol. Ho ha dit sense alçar la veu, per no espantar ni les mosques; i amb aquest somriure de pastoret de Betlem que li permet passar, onsevulla vagi, pel bo de la pel·lícula. Tanmateix, de les seves paraules se'n desprenen dues conclusions inapel·lables. L'una, que l'articulat que han aprovat les molt il·lustríssimes senyories de Catalunya al llarg de mesos i mesos de treball, no té més valor que el d'una redacció escolar pendent de qualificar per part del professor. L'altra (i convindria que en prenguessin nota els redactors d'enciclopèdies i diccionaris), que la paraula estatut, en la seva accepció política, significa «almoina que el govern de l'Estat concedeix a una determinada comunitat, integrada, de grat o per força, a l'Estat esmentat». L'adjectiu (d'autonomia) que completa actualment la paraula estatut ja es pot suprimir. No serveix per a res. D'autonomia? De quina autonomia? Un estatut d'autonomia és aquell que un poble o una comunitat assumeix tot fent ús del dret a elegir lliurement el seu futur. Si l'estatut, en canvi, és una concessió que es fa des del poder central, hem de parlar, més aviat, d'una descentralització administrativa, més o menys àmplia, més o menys generosa, que té cabuda en allò que en diríem un estatut colonial. A ulls de l'Estat, els catalans som com els cubans anteriors a José Martí. Som una gent que genera desconfiança o que és tolerada, depèn de les circumstàncies. En realitat, els catalans rebem constants flaixos encaminats a afeblir la nostra autoestima. El paternalisme de Zapatero -«vamos a corregiros los deberes», ens ve a dir-, ha d'ésser rebut com un insult pels catalans amb un dit de seny, fins i tot per Víctor Valdés, que ja està acostumat que els culés li diguin qualsevol cosa quan actua en el Camp Nou. Entre tots els dirigents polítics que malden per menysprear públicament Catalunya, les seves institucions i la seva gent, Zapatero hi ocupa un lloc destacat. Rajoy, no. Què més voldria, el senyor Mariano de les bicicletes! A tot estirar, Rajoy amenaça els catalans. El seu comportament envers Catalunya és similar al de la majoria de capitosts del Partit Popular i d'algunes cares conegudes del PSOE. Els socialistes tenen gossos d'atura vigilant Catalunya. Però ja són vells, amb paparres i desdentats. A aquestes altures de la història, quina importància té allò que n'opinin Rodríguez Ibarra o Alfonso Guerra, dels catalans? Cap. Són enemics reconeguts del catalanisme i, dels enemics, ningú no n'espera floretes. Zapatero, en canvi, afirma que ens comprèn. Ai, Déu meu. Cada vegada que diu que ens comprèn, penso que estem a punt de trepitjar una pell de plàtan i clavar-nos la patacada. Azaña també ens comprenia i, l'any trenta-u, va venir d'un pèl que deixés Catalunya sense estatut i l'avi, sense bigoti. Desconfiem, per tant, de Zapatero, perquè no necessitem comprensió, els catalans, sinó respecte. I d'això, de respecte, mai no ens n'han professat gaire pels voltants de les corts espanyoles. Maragall afirma que aquest estatut, tot just aprovat, propiciarà l'encaix de Catalunya a Espanya. Permeteu-me riure, mentre a Madrid resten bocabadats. Per a la gent d'allà, l'encaix va produir-se tres segles enrere. L'any 1714, concretament.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris