cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
25°

La minva d'un llum amb cruies

Romania pendent, en la humil hemeroteca d'aquestes cròniques menorquines, una promesa que miraré avui de satisfer-vos. Els qui em feu mercè de llegir-me amb una certa quotidianitat, més o menys, se'n recordaran. A trenc de setembre tingué el goig d'un reencontre amb la família del novel·lista maonès Màrius Verdaguer i Travesí, després d'uns anys de lapsus en el contacte personal. De la trobada que de bell nou vaig establir-hi, us n'havia engiponat un primer relat -amb una llenca emotiva però exacta, molt periodística, crec-, i en el qual referia una pluja a semalades que m'havia dificultat l'arribada a la cita. Ara és hora de completar-vos-en la crònica que el 19 de setembre quedà interrompuda.

Posat a l'ascensor que em conduïa al domicili, estimulat pel silenci tombal -un precís silenci de càpsula d'acer- que l'artefacte em produïa mentre remuntava les plantes, vaig desentumir de la memòria les darreres estampes que conservava d'Alícia i de Màrius Verdaguer Noguera, els dos últims Verdaguer vivents. Tenir la certesa que res de fatal no els havia passat aquests anys em feia venir una tranquil·litat anticipada molt vívida, lenitiva. En sortir de l'ascensor, Alícia ja m'esperava, cortesa, en el quinzell de la porta. I, aleshores, em vaig retrobar, en efecte, amb la senyora dolça de sempre: una senyora menudeta, de pell translúcida suavíssima com el paper japonès; de maneres pausades i cabells de cendra curts, cenyits al clatell; d'ulls petits i rodons talment com els ullets d'una colometa blanca, i de parlar suau. Quan m'hi vaig atansar, Alícia, esbossant un somrís amorosívol, em donà dues besades, a galta i galta, i em féu passar al menjador. Fou llavors que, en irrompre-hi, vaig veure de nou en Màrius, de qui havia perdut la pista després de la meva darrera visita al pis del carrer Sardenya de Barcelona, a les acaballes de l'hivern de 1998. Màrius, però, no em va saludar. De fet, no donà cap símptoma sensorial, diríem, cap senyal per la novetat de la meva presència. Ni la més imperceptible reacció vaig poder notar-li, no ja d'ulls o de mirada: ni tan sols una reacció epidèrmica, mínimament capil·lar. La seva aparent indiferència gèlida, bonibé extàtica, em confirmà de seguida les advertències d'Alícia, entristida però resignada, per la senectut tremenda que estava fent estralls dolorosíssims en el seu germà. Era migdia ben entrat, i encara anava en bata i plantofes. En altre temps, quan la relació mútua era fluent, havíem parlat tots dos tan profusament del seu pare; havíem regirat amb certa freqüència -i una palesa fruïció- paquets de correspondència, carpetes de dibuixos i tants i tants materials de la llarga producció literària del seu pare, que, ara, per uns instants, se'm féu incòmoda, trista, la immutabilitat absoluta de Màrius cap a la meva arribada. Màrius va romandre allí, dret, enmig del menjador, girat d'esquena a la porta, cap cot, posat insensiblement a contrallum del gran finestral que s'obre al carrer Francesc Sanxo. De cop i volta, el cor se m'encongí fins a un punt punyent. Màrius em semblà una pura síntesi esquelètica de l'home que havia tractat en el passat. S'havia transformat en un ésser caigut en deliqui, l'ombra consumida de si mateix. És cert que mai no havia posseït una còrpora voluminosa, o musculada. Més aviat havia estat sempre de mitjana estatura, més tost menut, però en general àgil, d'aires perfectament astènics. En canvi, ara, apressat per l'ancianitat més terrible, s'havia aprimat fins a atènyer perfils escardalencs dramàtics. Diré més: se'm va aparèixer empiocat, desnerit, en posició arrupida com un pardalet que s'hagués caigut del niu. El vaig saludar, és clar, emperò ell, sense arribar mai a alçar la mirada del terra com ho faria un enze, prengué seient en un sofà sense perdre la posició d'esquena corbada de quan estava dempeus. Vull dir que féu el desplaçament com si fos una anatomia sense articulacions ni harmonia. I així, rígid, amb les mans juntes a l'alçada del tòrax que semblaven fer punt de calça, va estar-se tot el temps que va durar la meva visita. Havia recuperat, és cert, el contacte personal amb Màrius Verdaguer, però era prou evident que per sempre més havia perdut la relació humana. El diàleg resultà infructuós, impracticable. En cap moment s'adonà de qui era jo.

-Ell i jo -que em va remarcar Alícia- som els darrers Verdaguer vius. Mon pare va morir el 1963, i el conco Joaquim, el de les pipes -em fa la precisió-, era fadrí sense descendència. I, a més, com sap molt bé, ell, el meu germà Màrius, que podria haver continuïtat el llinatge, tampoc no s'ha casat. De manera que ja ens veu aquí, conservant com podem la memòria dels Verdaguer». La línia familiar l'havia començada, a Maó, a finals del segle XIX, el viguetà Magí Verdaguer Callís, en anar-hi a raure com a catedràtic de l'institut. Es va casar amb Isabel de Travesí Guàrdia, i d'aquesta unió sorgí la nissaga. Avui, cent anys després, el llinatge Verdaguer, pel que fa a la llavor menorquina, s'apaga com un llum amb cruies que consumís les gotes d'oli postremes.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris