nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

En nom de la llibertat

Francament, tant me'n fot si el futbol de Primera en obert el retransmeten per una televisió o per una altra: me n'interessen mitja dotzena l'any, entretengut en moltes altres coses en podré veure la meitat i si no m'agrada el locutor (el més probable) tenc ePuyapel dial de la ràdio. En el pitjor dels casos, si aquests defensors de la llibertat que integren el govern del senyor Matas aconsegueixen anul·lar el senyal de la ràdio nacional de Catalunya, em queda internet, almanco fins que el model de llibertats xinès s'imposi. Ens deien, per a justificar la important despesa, que es tractava d'aportar més pluralitat audiovisual i de tenir especial cura als temes de les Balears. Sobre aquest darrer punt, basta veure que la política de contractació s'ha basat en el principi d'agraïment a tots els aznaristes que havien quedat sense feina a Madrid, qualcun dels quals està encantat de venir a treballar a la «isla de Palma». Però d'arrelaments i de pel·lícules doblades al castellà ja n'hem parlat fins a la saturació sense que els comissaris polítics encarregats de PP3 es despentinassin preocupats per argumentar la contradicció. Ara, tot i saber del cert que l'efecte serà zero sobre aquests encantats de tenir el sou que sense el carnet no somiaven, parlarem de l'altra contradicció; la dels adalils de la llibertat que pateixen per poder surar en un mercat en llibertat. Ho hem vist a la primera retransmissió de futbol de Primera on ens han imposat la seva manera de veure les coses, els seus comentaristes (és un dir) i han acabat d'una bufada amb la llibertat que teníem d'elegir. Grata-hi aquí! A la llibertat d'elegir que els atemoreix i reinventen la tele única amb el pensament únic com a pas per aconseguir el partit únic que els garanteixi el sou. Més els val tenir èxit, perquè diuen que és fotut això d'haver-se de guanyar les sopes segons la vàlua de cadascú i no segons la capacitat per a reproduir les consignes del partit.

l l l
A vegades les solucions més senzilles serveixen per a millorar problemes molt complexos. És clar que posar senyals de trànsit on se'ns recordi la velocitat permesa no solucionarà el problema dels «verros del volant», espècie que només la dura repressió d'una societat democràtica sense complexos pot temperar; però a la resta, als que el peu ens fuig sense voler, una major densitat de senyals podria ajudar-nos. Clar que són més rendibles mitja dotzena de panells electrònics que uns centenars de discos metàl·lics, però només pel comissionista; i ara no estic generós amb aquesta subespècie que tan bé s'ha adaptat al nostre hàbitat. La pedagogia del respecte als límits de velocitat s'ha de fer amb multitud de petites mesures encaminades a fer-nos entrar en el si d'una societat de ciutadans responsables. És clar que abandonar la deïficació del cotxe i de la velocitat és molt més complex i no estic segur que existeixi vertadera voluntat en aquest sentit.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris