algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Multituds intel·ligents?

Howard Rheinghold és un especialista en l'impacte de la tecnologia en el comportament dels grups i, com a tal, va escriure el llibre Multituds intel·ligents: La propera revolució socia, traduït al castellà el 2004 amb un pròleg específic destinat a glosar els moviments de les «multituds intel·ligents» de dia 13 de març de 2003 -la nit dels mòbils- a l'estat espanyol. En essència la teoria que desenvolupa el llibre -escrit i publicat, òbviament, abans de l'11M- està basada en el fet que la ubiqüitat de les tecnologies digitals, com la dels mòbils, fa possible pensar en grans masses de gent que es mou i actua de forma coordinada, sense un pla preconcebut, canviant contínuament d'estratègia sobre la marxa, com sembla que fan les grans bandades d'estornells. Vaig trobar una teoria relacionada en un article curt de la revista Wired del passat mes de juny: amb el suggestiu títol «Perquè és intel·ligent desobeir les instruccions oficials a les emergències», l'autor -Gary Wolf- es feia ressò d'una dada curiosa extreta dels informes oficials sobre l'atemptat del World Trade Center. Segons aquestes dades, devers 2.500 persones que estaven a l'interior dels edificis es varen salvar justament perquè desobeïren les instruccions habituals en cas d'emergència, és a dir, perquè optaren per sortir de l'edifici per comptes de quedar-s'hi i perquè varen fer servir els ascensors per a sortir més aviat dels edificis en flames. L'anàlisi va més enllà, ben enfora de ser una actitud deguda al pànic, aquestes persones varen poder actuar d'aquesta forma gràcies a la informació puntual que varen poder obtenir a través dels seus mòbils, una informació que varen fer córrer de boca en boca i, que en definitiva, va ser clau per a la seva salvació. Resulta delicat fer afirmacions com aquesta, però s'ha de tenir en compte l'excepcionalitat del cas dels atemptats de les Torres Bessones i no fer regla d'aquesta excepcionalitat. Vull dir que, en cas de foc, el més assenyat és fer allò que està previst per a les emergències, però no s'ha de descartar fugir de rigideses innecessàries en presència d'informacions millors. Tanmateix, aquest mes d'agost també ha estat prolífic en notícies relatives al poder dels mòbils -convenientment conxorxats amb Internet- aparentment molt més inofensives, però que també donen esca per a la reflexió. La primera parla d'una dona que anava amb el seu cusset en el metro a Corea del Sud. Quan aquest li va amollar allà mateix, la dona hi va posar més barra que el cusset i no va fer cap gest en la direcció de netejar la malifeta. Els altres passatgers la varen recriminar, sense gents d'èxit, de tal manera que una altra passatgera va treure el seu mòbil, va retratar la dona, el cusset i la feta i va penjar la fotografia a Internet. L'efecte ha estat demolidor, ben aviat milers de webs varen enllaçar amb la de la fotografia, varen identificar la madona dels fets, varen fer una recopilació de tot el que sortia sobre la seva vida i miracles a Internet i afegiren d'altres detalls privats de la seva vida, en el que ha esdevingut un dels primers casos de linxament públic i digital -a l'estil del vell oest americà- ja que la dona, humiliada i marcada, fins i tot ha deixat la universitat on estudiava en no poder suportar la vergonya. La pregunta és si hi ha correlació entre la falta de civisme -acompanyada certament d'una gran arrogància- i les conseqüències que se n'han derivat. I és que el problema rau sobre el lloc on està la línia de separació entre publicar simplement la foto de la malifeta i l'assalt a la intimitat que suposa arribar a fer pública una biografia detallada de la madona del cusset. Més delicada és encara la segona història, la d'una jove de 22 anys que es va trobar en un vagó del metro de New York amb un exhibicionista, al qual va fotografiar -amb el mòbil- en plena actuació. La fotografia del suposat exhibicionista també ha anat a parar a Internet, tot i que amb les parts censurables, censurades. Ara tothom pot trobar la seva foto, acompanyada d'una acusació que, segurament és certa, però que poca gent -només aquells que tenen accés a les fotografies completes- pot comprovar que ho sigui de certa. La tercera és encara més curiosa, és la d'un home que diu que li varen robar un mòbil de darrera generació del seu cotxe. Se'n va adonar dos o tres dies més tard i quan va donar de baixa el telèfon, per a la seva sorpresa va poder comprovar que el suposat lladre l'havia fet servir per a fer fotos i vídeos en els quals hi surt amb l'al·lota i familiars i que, per a més burla, havia fet servir el compte d'Internet vinculat al mòbil per a enviar-se les fotografies i els vídeos, la qual cosa va permetre d'identificar-lo gràcies a l'adreça de correu electrònic. Davant el requeriment del propietari, que va publicar la feta i les fotografies a Internet, va replicar que s'havia trobat el mòbil pel carrer i, a més va fer públic el nom d'una dona que havia enviat missatges al mòbil i que mostraven que el propietari hi mantenia relacions. La cosa està en mans de la policia, però cosa rara hi deu haver ja que la revista Wired hi ha entrat en contacte però ha decidit -explícitament- no publicar el nom de suposat lladre. En resum -ja els ho havia dit- cinc històries que mostren avantatges i inconvenients -oportunitats i perills- de les tecnologies digitals. De moment, i atesos els avantatges, he de dir que no estic gens felló per haver d'estar exposat als inconvenients. Ans el contrari.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris