algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

Quadern de viatge

Dimarts, 23.- De l'altra part del canal, nord enllà, ens arriba, de diversos autors, un neològic, pòstum en no pocs sentits, dietari d'estiu. El dietari és un gènere historiogràfic procliu, atès el seu caràcter íntim i confidencial, al desfalc, però també és un llibre en el qual hom anota, amb la cal·ligrafia bastarda i pulcra dels comptables, els ingressos i les despeses diàries de la vida, pèrdues i guanys intangibles dels quals cal deixar constància escrita per si de cas poden ser útils, o servir d'exemple, a altres malversadors. L'estiu, així mateix, és una estació de l'any, de consistència blana, que excita la tendència a la prolixitat, qualitat no desitjada que cal equilibrar amb austeritat i discreció. Un excel·lent exercici contra els excessos, i els excedents, consisteix a corregir, durant l'hivern, el material que s'ha escrit l'estiu. El dietari que, de les roques de son Serra estant, gairebé albirant llur procedència, acab de llegir, m'ha de ser de profit, puix que n'he de treure ensenyança, ni que sigui com a catàleg d'obres, i autors, que cal llegir o rellegir, per tal de citar-les, o ignorar, per tal d'engrandir, encara més, la meva ignorància. Tot llibre que estimula la capacitat de reflexió, desperta la curiositat, provoca les emocions o empeny el lector a revisar llur propi frau i, si cal, lliurar-se a la beguda per tal de corregir un itinerari inexacte, o cloure'n un d'inevitable, no haurà estat un llibre estèril, ans eficaç en la tasca d'esmena, reconstrucció o destrucció definitives.

Ultra moltes altres consideracions de caire reservat, aquestes que segueixen són algunes de les especulacions, ocioses totes elles, sens dubte desordenades, que el dietari m'ha suggerit. La desmesura de citacions alienes esdevé intoxicació del propi text, potser infecció venial en una malaltia negligible, o estratègia de distracció del lector o, fins i tot, un acte d'apropiació indeguda. Cert que tot és ja dit. Cert que tan sols ens queda el silenci o la versió. Afegir veu pròpia al concepte antic és el que s'ha fet d'ençà els clàssics. La citació com a recurs, excepte que es vulgui escriure una obra en col·laboració, s'ha de dosificar amb seny i sobrietat. L'erudició no és la mesura de la nostra saviesa, sinó un acte d'ostentació, un exercici de pedanteria, que posen de manifest la necessitat, tan corrent entre alguns escriptors, de sentir-se admirats, no pas per l'originalitat de les seves aportacions, ans pels seus vastíssims coneixements literaris, indocents o acadèmics. Amaga, aquesta actitud, l'íntim desig d'ultrapassar la categoria d'escriptor per abastar la d'intel·lectual, que en l'escalafó del desprestigi gaudeix d'una desconsideració més sublim. En qualsevol cas, l'erudició és una exhibició impúdica de lectures i de memòria, que s'evidencia mitjançant l'acumulació de citacions, més o manco brillants o enginyoses, que suplanten la nostra pròpia contribució al desfici. D'altra banda, la facilitat per a l'escriptura sovint traeix l'escriptor, puix que, confiant en la seva aptitud, en el seu ofici, escriu paraules fàcils d'escriure en frases i escriptures fàcils d'entendre. Entre l'opacitat i la ximpleria sempre hi haurà la simplicitat, la més difícil i inabastable de les propietats estètiques i estilístiques. A la superfície dels pensaments només hi ha pensaments superficials. L'essencial, rarament sura. La citació brillant, fora de context, tant i més si pertany a la lucidesa d'una intel·ligència creativa, fa més banal, més limitada, la nostra intel·ligència corrent. Tanmateix, la cultura és la pell, o la clovella, de la intel·ligència. Cal plànyer, això no obstant, aquells que viuen obsedits, sotmesos per la tirania, l'esclavatge de la frase aliena, condemnats a manllevar, permanentment, el fulgor d'altres estels per construir un efímer llampec.

Dimecres, 24.- La primera causa d'alarma social són els delinqüents. La segona, els jutges o, més àmpliament, el sistema judicial, que jutja, i sentencia, els delinqüents. La tercera, ara mateix, les forces de l'ordre que reprimeixen els delinqüents, els sospitosos, els transeünts. En un cert sentit, sense que pugui interpretar-se com un joc de paraules, la societat és, com sempre ha estat, la causa de llur pròpia alarma, puix que la societat no pot desentendre's de la vigilància i control dels delinqüents, ni dels jutges, ni tampoc dels funcionaris que han de garantir la nostra seguretat. Afers tan transcendentals no poden deixar-se en mans dels polítics. A hores d'ara estem indefensos davant la delinqüència, la justícia, i la injustícia, la policia i, sobretot, davant la classe política, per a la qual els ciutadans pertanyen a un altre univers semàntic. Aquesta indefensió es fa palesa en una pregunta que mai no obté resposta: ¿qui ens protegeix dels delinqüents, tant i més quan aquests són jutges, policies o polítics?

Lluís Maicas, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris